Hui, la ministra d'economia ha fet unes declaracions en la que demostra sa impotència davant de la situació actual, reclamant que fa falta més Europa i deixant palesa la seua incapacitat per a remontar la situació. És dir, s'ha dedicat a tirar balons fòra.
Hui he escoltat un succeït, "escolta -li diu u a un atre-, mira si stem mal, que tinc un chiquet apadrinat en l'Àfrica i, pel seu conte, ha començat a enviar-me vint euros tots els mesos". No és per a prendre-s'ho a broma, pero la situació està realment mal.
Hui he escoltat l'indignació, i en raó, d'una ciutadana que es queixa per que en l'inventari de la medicació crònica que li dona el seu mege de capçalera apareix el gast anual del seu tractament. Té tota la raó per vàrios motius. En primer lloc, per que no rebem, per eixemple, en la mateixa diligència, lo que nos costa anualment el balafiament de Canal 9. Al cap i a la fi, es tracta d'una televisió teòricament pública en una quota de pantalla paupèrrima , emesa en català i castellà, en una profunda càrrega propogandística i ideològica, pagada per TOTS, ¿per qué no saber lo que nos osta a cadascú tan ben detallat com lo que nos costa le medicació? Lo mateix podriem dir de les fastuoses i coentes bienals de Consuelo Císcar, els sobrecosts de Calatrava en la Ciutat de les Ciències i les Arts, l'aeroport de Castelló, la Ciutat de la Llum en Alacant (el PP ha sabut vertebrar l'incapacitat i la mala gestió). Si som bons per a saber quant de lesius a les arques autonòmiques som com a conseqüència de les malalties cròniques ¿per qué no saber també cóm de lesiu és el govern autòmic en la pressió fiscal que nos genera? També seria interessant cóm esta mala gestió aparta importats partides presupostàries ad atres fins més socials i més vinculats a l'objectiu essencial de tot governant: la millora de la calitat de vida de la ciutadania.
Atre tema que els polítics no pareixen vore és l'envelliment progressiu de la nostra societat. L'envelliment s'associa a un major número de malalties cròniques, i éste s'associen en un major gast farmacèutic. Per molt que abaratem el preu dels medicaments, no és suficient. En un futur pagarem la total absència de polítiques d'estímul a la natalitat (no parle dels estúpits i populistes "cheques bebé"). Sense gent jove que forme part de les classes actives el sistema no pot soportar a les classes passives. ¿Prendran els polítics mides o deixaran, com és habitual, passar el temps i que el problema li esclate en les mans ad un atre? Si he de fer una travessa, opte per la segona opció.
La sensació d'inoperància que estan donant els nostres polítics "professionals" aborrona que dona gust.
Les recents decisions de Cospedal i Aguirre referent als horaris de professors en l'ensenyança han generat la reacció dels sindicats verticals (UGT, CCOO i en menor mida, i de signe opost, CSIF). S'engayen els uns i els atres. Les primeres per que soles volen aprimar el volum de les nòmines a pagar mensualment desfent-se d'interins i substituts i els segons obliden que actualment la calitat de l'ensenyança púbica en primària i secundària és molt fluixa i no depén únicament de barracons ni de mijos materials. L'época en la que yo vaig estudiar no tenia mijos ni infraestructures, ni ordenadors personals, i la finalisació de l'ensenyança secundària s'acompanyava d'un domini ortogràfic i lèxic adequat (pel conte que nos teia puix en el selectiu cada falta d'ortografia, independement de l'assignatura examinada es penalisava en un punt). Hui en dia, els estudiants universitaris, i també els llicenciats, de les últimes fornades, escriuen al matix nivell que el que no acabava l'Educació General Bàsica (EGB) fa vint anys. No obstant, en favor d'eixa immersió llingüística en la que els polítics catalanòfils es plenen la boca, he de dir que ses faltes ortogràfiques són igualment brutals en castellà que en català. Lo que vol dir que els professors de català no són unes eminències precisament. Aìxò sense contar l'ínfim nivell cultural. Pijor encara és la nula inquietut per res que vaja més enllà d'aprovar l'assignatura. En resum, tenim uns alumnes utilitaristes i acrítics. Hi ha molts culpables i dos víctimes, l'alumne i la societat. Respecte als culpables, un sistema educatiu que premia l'igualtat per baix (en tal de falsejar les estadístiques acabaran aprovant pel simple fet d'estar matriculats), un professorat, adscrit al STEPV majoritàriament, més preocupat en l'adoctrinament que en l'ensenyança (als fets anteriorment referits em remet), una societat en escasa o nula inquietut més enllà de lo material i en un pensament crític anestesiat (podrem presumir de moltes coses pero no de tindre una opinió pública forta), un alumne desmotivat o utilitariste i uns pares que, en un percentage important dels casos, està més dispost a carregar contra el mestre que a admetre la responsabiitat compartida en el suspens del seu fill.
Tenim també algun prejuí important com el fet de que la Formació Professional (FP) és el refugi de "vagos y maleantes", en lloc de l'espai a on un alumne desenrolle les seues capacitats en el marc tecnològic per a accedir a treballs concrets o accedir a l'universitat a les nomenades llicenciatures tècniques (ingenieries, arquitectura, etc). En açò té bona part de culpa el fet de que els diners destinats a conseguir una FP moderna i en disposició d'ofertar mà d'obra preparada al mercat llaboral estiguen sent malbaratats per les cambres de comerç i els sindicats verticals per a donar uns cursos d'ínfima calitat en els que financiar-se (sa obsessió).
Hi ha molt que reformar en l'ensenyança, coses que requerixen una modificació estructural significativa i que no es solventen en l'increment populiste de dos hores llectives semanals.
Per a no fer-ho molt llarc, ho deixem ací i en pròximes entrades comentarem la conversió capitalista de les universitats, la seua gòmia i sa obsessió en traure el màxim capital possible en l'oferta de masters de baixa calitat.
Començant en un breu incís per a reclamar la supressió dels delegats del govern, autèntics comisaris polítics sense atra finalitat que la propagandística i la coercitiva, i la regulació de la venda dels llibres de text. Em pareix inadmissible la gratuïtat generalisada dels llibres de text, han d'existir uns barems, no podem estar demanant que pugen els imposts a les rendes més altes i donar la sensació de viure en un sistema "gratis total". Com he dit en anteriors ocasions, els llibres de text haurien de tindre una vigència regulada per llei de forma que foren amprats per més d'una promoció d'estudiants, tant per a favorir la lluita contra el canvi climàtic com per a aliviar les economies domèstiques. No obstant, la gratuïtat dels llibres per mig de beques ha de seguir uns criteris estrictes alluntats del populisme de sa gratuïtat.
Este mateix criteri estricte val per les empreses públiques, les subvencions a la "teòrica" indústria del cine, etc, etc.
Dit aço i, enllaçant-ho en el colp d'estat llegal pero amoral de la reforma constitucional manat des de França i Alemània en connivència en les agències de calificació, la situació que vivim és consecuència de l'irresponsabilitat gestora dels nostres polítics en l'ajuda de tots els enchufats colocats, el silenci compliç dels sindicats verticals i del restant de la ciutadania, la qual, com a màxim, ha brofegat en tertúlies de casinet i poc més.
El problema actual és la deriva de les administracions públiques, l'intervenció de la banca pública -les antigues caixes d'aforros manipulades per consells d'administració polítics-, l'impagament als proveedors públics i, per tant, l'aniquilació d'una part important de l'iniciativa privada i, com a remat, un PIB que no creix, per que no produïm res o casi res.
La reforma constitucional va a favorir que nos deixen diners pero no soluciona el problema de la desocupació.
Eixe problema soles el resoldrem quan la serietat de l'estat i ses diverses administracions siga idèntica a la que exigixen a l'iniciativa privada, quan deixe de malgastar diners en els ínfims cursos que impartixen les cambres de comerç i els sindicats verticals i dedique eixos diners a modernisar una Formació Professional que oferte al mercat llaboral titulats preparats i quan les distintes administracions presenten plans agrícoles i industrials quinquenals realistes. No defenc l'intervencionisme estatal, lo que defenc és que l'empresaiat tinga a l'administració pública com alliada i no com a enemiga. D'esta forma, quan la producció textil estiga en perill, com ocorregué a les regions del nort de França, en el capital aforrat en l'época de bonança, es crearen les grans cadenes de distribució de roba franceses com Kiabi o Decathlon. o entre el sector privat i l'administració es colabora per a reinvertir ls diners dels sectors industrials triumfants en proyectes emergents o totes les crisis nos engoliran com l'actual, a l'espera de que les coses milloren fòra i el capital estranger es decidixca a invertir ací per les millors condicions, pero ¿fins a quant?
U del principals signes de que els valencians no pintem res a nivell estatal és el fet de que el debat sobre infraestructures sempre es produix després de resolucions estatals i mai degut a un plantejament privatiu valencià acompanyat de la corresponent pressió mediática de, a hores d'ara, un inexistent lobby valencià. Aixina ara estem reclamant el corredor mediterràneu ferroviari com en atres ocasions i, sempre després de que atres s'hagen menejat primer, nos entren les presses i, tart i mal, començem una acció en contra d'atres, en este cas el corredor central, i mai, des d'un inici, a favor nostre.
La culpa és nostra com a societat, tutelats, des de la mort del dictador, per governs dels partits estatals, i orfens d'un lobby de pressió valencià, la Nació Valenciana s'ha vist sistemàticament relegada en els diferents plans d'infraestructures. Valga per eixemple que el nomenat "Pla Felipe" ya contemplava el soterrament de les vies a la seua entrada a Valéncia, com ya ocorre en Madrit i Barcelona, i que no soles no s'ha eixecutat sino que s'ha malgastat els diners en una estació d'AVE, que també arriba tart i mal, i que en un futur, suponc que lluntà, serà derribada.
És inadmisible que l'autovia més transitada de l'estat, l'A3, estiga en les condicions que està, carent d'un tercer carril de descongestió en bona part del seu trayecte i que damunt faça una i grega en Honrubia unint-se des d'Alacant i Múrcia o Valéncia cap a Madrit, o desdoblant-se des de la capital de l'estat, segons sentit. Eixa carretera es vital per a l'arribada del turisme estatal a les costes i per a la arribada de mercaderies des del port eixut de Madrit cap al port de Valéncia (el de més tràfic en la vora est del mediterràneu estatal i que rep manco ajudes estatals que el seu competidor, i perdedor en la disputa, de Barcelona).
L'arribada en retràs de l'AVE i en les condicions en les que ha arribat també hauria de plantejar-nos publicitaris triumfalismes dels partits estatals. No obstant, nos conectarà en un futur, qua Portugal tinga diners per a fer la seua part, a l'eix comercial Valéncia-Madrit-Lisboa, important per a consolidar la via atlàntica de les nostres exportacions.
Atra via natural per a les nostres exportacions, que de rebot ajuda a vertebrar Aragó, és l'autovia Morvedre-Somport, recuperant el túnel de Canfranc per a preservar l'alt valor ecològic de la zona sense menyscabar les nostres necessitats comercials. Ademés, províncies com Terol i Osca, les quals viuen els seu particular ostracisme degut al centralisme sagarossà millorarien les seues perspectives econòmiques.
En açò no estic dient que no nos convinga el corredor medieterràneu, res més llunt de la meua inteció. Lo que reclame és un partit nacionaliste valencià, equidistant de les pernicioses tuteles de Madrit i Barcelona, que plantege les necessitats reals de la nostra Nació Valenciana. Esta acció ha de coordinar-se junt al caliu d'un lobby social i finançer valencià, presentant i pressionant abdós per a la consecució d'una xàrcia d'infraestructures de calitat, la qual és factible si es dediquen ad esta tasca els imposts que hem pagat des de la mort del dictador, i abans, i el deute històric acumulat.
En consonància en estes accions, i per a no fer-ho llarc, s'ha de sumar la revitalisació dels aeroports d'Alacant (l'Altet) i Valéncia (Manises) i des de la perspectiva privativa pàtria, s'ha de pressionar a RENFE per a que reconecte les vies ferroviàries entre Gandia i Dénia i entre Gandia i Xàtiva per a la revitalisació de les comarques centrals.
Com he dit adés, esta tasca soles la pot dinamisar un partit nacionaliste valencià equidistant de Madrit i Barcelona, puix qualsevol fília política cap ad estos dos centres neuràlgics soles pot dur la desvirtuació d'un plantejament propi, independent i privatiu. Eixe és el noste objectiu.
El canal autonòmic valencià començà ses emissions en data tan senyalada com el 9 d'octubre de 1989, és dir, casi té 22 anys. Des dels seus inicis ha tingut tres constants: la baixa audiència, el creiximent del deute i, vinculat a l'anterior, una política de contractacions tendenciosa i ineficaç.
Respecte al primer punt, tant la televisió pública autonòmica com la ràdio han tingut un denominador comú: l'us d'un patró llingüístic aliè al parlar valencià, lo qual ha alluntat als usuaris de la nostra llengua valenciana, diferent i diferenciada de les restants de l'estat. Ad este respecte han hagut incidents destacables com la famosa llista de 543 paraules "excessivament catalanistes" d'Amadeu Fabregat (http://www.elpais.com/articulo/Pantallas/FABREGAT/_AMADEU/CATALUNA/COMUNIDAD_VALENCIANA/lista/palabras/prohibidas/entra/vigor/Canal/elpepirtv/19900819elpepirtv_4/Tes),
per a les quals contà en el trellat de Lluís Fornés, sabedor de l'importància de que els espectadors sentiren com a pròpia la llengua amprada. Tampoc es feu cas a l'ensaig de Voro López "Proposta d'un "estandard" oral valencià", per a millorar les audiències.
Tampoc ajuda gens el sectarisme polític d'uns i d'atres a l'hora d'autopromocionar-se en diners de tots i oblidant-se del servici públic dels mijos de comunicació. El cas fon especialment greu en l'época del cartagener Eduardo Zaplana, quan, en la seua obsessió d'aspirar a la successió de J.M. Aznar contractà, en diners de tots els valencians a tota una pléyade de periodistes conservadors de Madrit (Dàvila, Pilar Ferrer, etc) en l'única finalitat de sa autopromoció en la "villa y corte".
La tendenciositat de la televisió, l'us d'una llengua forana i la baixa calitat dels programes de producció pròpia han fet que tant la televisió com la ràdio pública tinguen unes audiències paupèrrimes. Exceptuant el programa de Joan Monleó, que oferia l'oportunitat d'eixir en la televisió sense haver de desplaçar-se a "Prado del Rey" o als antics estudis de Miramar en Barcelona, el srial televisiu "L'Alqueria Blanca" o el programa d'humor "Autoindefinits" i les seues posterios versions, la programació dels mijos de comunicació públics valencians no ha arribat a penetrar en el subconscient colctiu valencià. El cas paradigmàtic és el de les retransmissions deportives, a on la gent fica Canal 9, lleva el sò i fica la ràdio (Julio Isa inclòs) abans d'escoltar estrangerismes com gespa (vocable del pirineu oriental, segons el diccionari d'Alcover) o locucions completament incomprensibles.
Atre problema que ha generat Canal 9 és el del centralisme autonòmic predominant l'informació de Valéncia sobre la del restant del territori nacional valencià. Açò és, sobretot, patent en el tema futbolístic. Soc choto de naiximent, pero reconec que el tracte als atres equips valencians deixa molt que desijar. D'esta manera, un ent autonòmic és convertix en una ferramenta centralisadora i desvertebradora de la nostra Nació Valenciana.
El resultat és un deute estratosfèric que obliga a reduir el número de contractes i a iniciar un model de gestió ajustat a un presupost restrictiu i restringit per la situació econòmica. L'objectiu és l'estabilitat finançera d'u ent hipertrofiat davant del silenci dels polítics i sindicats (tots els que paren del pot) i en la finalitat que se li presumix a tot mig de comunicació públic: la formació cultural. Canal 9 ha de ser el nexe entre la societat i les seues manifestacions culturals, folclòriques i etnogràfiques en un model llingüístic propi que siga reconegut pels seus parlants i també motiu d'orgull per a tots els que amem a la nostra llengua valenciana. N ocal pagar millonades per la Fòrmula 1, per les retransmissions deportives ni per extints experiments com "Tòmbola". L'objectiu és fer una televisió i una ràdio en unes programacions humils i de calitat formativa i cultural. Eixe és el repte.
Fent un chicotet resum de l'escrit anterior, la supressió de les diputacions (a diferència nostra, Rubalcaba comença a recular), la reducció de les corporacions municipals i les plantilles hipertrofiades de moltes d'elles, l'evitació de l duplicitat en els servicis públics, la reorientació de les empreses públiques cap a la gestió apropiada, la venda o la desaparició, la reducció del número de assesors dels càrrecs públics i dels lliberats sindicals de la funció pública (escessius i inoperants, aburguesats en els seus despachos la majoria d'ells) i la reducció del senat a un senador per circumscripció electoral o inclús la seua desaparició total farien que les arques públiques tingueren molta més salut.
No obstant, i per a evitar que la demagogia a lo Rubalcaba es fique de moda, haurem de recordar als nostres polítics que la conseqüència de que ara hi haja que aprimar l'estructura pública és única i exclusiva raó de l'engrossament artificiós generat des de la transició a ençà (i Rubalcaba ha vist bona part d'estos problemes en primera llínia sense que actuara en cap de moment). El fet de que l'estructura pública passara d'uns cents mils de treballadors a més de tres millons es deu única i exclusivament del populisme polític, de l'inoperància de les polítiques del foment de l'ocupació i de la partitocràcia, la qual fea caixa facilitant als seus militants un treball pagat per tots (escandaloses han segut les oposicions i concursos-oposicions en época del malaltús PSPV -hui ya més PSOE que PSPV- i de l'actual PP), lo mateix ocorre en els assesors i atres càrrecs públics de designació directa -aixina el partit en el poder es financia indirectament a través del delme que se'ls cobra-. La situació actual en el perill manifest d'una segona recessió, en una desocupació que passa del 20% , en un sector finançer feble i una destrucció sense precedents en el teixit productiu valencià obliga a mides extraordinàries i a un règim nutricional que aprime l'hipertrofiada, repetix i enfatise que degut única i exclusivament als interessos de la partitocràcia i dels sindicats verticals, administració pública.
Canviant de tema i com a colofó d'este escrit, dins de la llínia d'indignació, en este cas des del punt de vista identitari privatiu, a ningú li indigna que els estudiants de magisteri, els quals donaran l'hipotètica assignatura en primaria i secundària de llengua i lliteratura valenciana (l'hipocresia política a l'hora de nomenar a les coses no té llímits) tinguen en el seu pla d'estudis l'assignatura de llengua i lliteratura catalana. Suponc que igual que ad alguns indigna, i a mi m'indigna, que es coloquen uns bancs tapant la làpida del millor poeta en llengua valenciana de l'historia (Ausias March) en la sèu de Valéncia, indignarà este fet i el procamaran en facebook en la mateixa força, això espere.
Pareix que el demagoc d'Alfredo P. Rubalbaca ha escoltat els clams que, des d'este blog i atres llocs, s'està fent a favor de l'eliminació de les diputacions provincials (casualment gasta el mateix adjectiu en el que vaig definir-les: anacròniques). Ara li resulta fàcil fer-ho puix el seu partit no mana en casi ninguna (8 de 40). Ya ficats podia demanar un únic senador per província per a la cambra alta i reduir els salaris dels senadors i dels assesors (a vre que diu Joan Lerma d'açò), agrupar els servicis dels municipis pròxims i reduir les corporacions municipals. Totes estes mides redundaran en una disminució del dèficit públic.
Hi ha una mida populista consistent en la gratuïtat universal dels libres de texts que considere despilfarradora. Hi ha que establir uns barems d'ajudes en funció de les rendes, s'ha d'ajudar a les famílies numeroses i s'ha d'obligar a les editorials (vorem que diu Santillana i el grup Prisa d'açò) a mantindre el mateix llibre de text un periodo de dos anys de forma que els llibres puguen ser gastats per vàrios membres de la mateixa família (els continguts no canvien tant en dos anys, favorim l'ecologisme al necessitar tallar manco àrbres i favoim les economies domèstiques).
Continue reclamant l'implantació d'un tribut a cobrar a les distribuïdores alimentàries proporcional a l'increment del preu des de l'orige en el camp fins al preu final al consumidor que retorne al llaurador (ya està be d'especular en el suor del llaurador) a l'igual que els presidents de França i Alemània estudien l'implantació de la taxa Tobin per a les transaccions finançeres.
Respecte a les subvencions al cine haurem de replantejar-nos si podem finançar la producció de 200 películes per a obtindre una quota de mercat del 12%. Si el cine és un art haurem de subvencionar cine d'autor en la mida de les nostes possibilitats pero no podem subvencionar películes més roïnes que la tenca en suc i que damut són deficitàries. Este capítul cultural necessita una bona reconversió.
Aprofitant el descens del consum energètic i l'increment de producció de les energies renovables (molt subvencionades , tot s'ha de dir) s'ha de fomentar l'us dels coches elèctrics o híbrits per a reduir les emissions contaminants i l'efecte hivernàcul.
No podem oblidar-nos dels desocupats de llarga duració, hem de prolongar les ajudes, no obstant estes ajudes han de ligar-se a unes hores de faenes comunitàries que redunden en la millora de l'autestima del treballador (no és un subsidi, és una prestació de servicis) i en el manteniment de les infraestructures (jardins, parcs, carrers, etc)
Per últim, s'ha de tallar la generosa aixeta de la que mana una cantitat ingent de subvencions als sindicats verticals (UGT i CCOO). Els ciutadans no tenim la culpa de que la filiació sindical estatal siga la més baixa d'Europa (els sindicats haurien de fer utocrítica i preocupar-se en menor mida per arribar aser lliberats sindicals, la gran obsessió del sindicaliste) ni de que els sindicats estiguen més preocupats (en això es semblen molt a les cambres de comerç) en captar fondos i ajudes per a impartir una formació de pèssima calitat. Eixos fondos han de destinar-se a generar una FP de calitat i no a patrocinar i fer el cu gros a sindicats i cambres.
Ixcà Rubalcaba lligga este text, continuarà
Continu en esta entrada mostrant les possibilitats per a que les nostres institucions minven les dramàtiques conseqüències de la crisis sense reduir els pilars fonamentals del nomenat estat del benestar.
No hi ha sistema fiscal en el món que puga mantindre cinc administracions (municipal, diputacions provicials, corts autonòmiques, corts estatals i parlament europeu) sense contar en mancomunitats, dubtosos entramats d'empreses públiques d'eficàcia més que dubtosa encara, incompetents consell valencià de cultura (ple de polítics en clara concupiscència partidista), etc. El resultat és que els autònoms, les pymes i els contribuents han d'aportar derrames fiscals importants per a sostindre el clientelisme partidiste sense cap utilitat de servici públic.
En conseqüència s'han d'eliminar les diputacions provincials, sense cap de sentit en una administració descentralisada, i les administracions locals i autonòmiques han d'assumir les seues funcions SEMPRE I QUAN reduixquen el número de càrrecs polítics, asessors, personal de designació directa i tota aquella empresa dependent de les diputacions sense una clara utilitat pública. Els polítics no poden viure del nostre esforç. La fiscalitat ha de destinar-se als pilars fonamentals i constitucionals del nomenat estat del benestar, mai a mantindre econòmicament als partits polítics i als llamentables personages que entren en política per a aprofitar-se d'unes prebendes injustes i anacròniques en el moment de crisis econòmica que estem vivint.
Respecte als ajuntaments. Les corporacions municipals de dretes i esquerres han vixcut per dalt de les seues possibilitats gràcies als PAI. Això ha significat una cantitat d'inraestructures cares, innecesàries i de difícil manteniment financer. Ara és el ciutadà el que ha de pagar eixe balafiament irresponsable. Ademés les corporacions municipals tenen dos problemes afegits, el primer és l'hipertrofia funcionarial municipal (brigades de jardiners en municipis en dos pams de zones verdes, cossos de l'orde municipal magnificats per a guayar-se el vot de tota una família i sense una clara millora de la seguritat ciutadana, personal administratiu excedent, etc, etc); i el segon és l'escassa o nula, en la major part dels casos, preparació de l'alcalde de tanda i el restant de la corporació municipal (hi ha regidor de cultura que té autèntiques dificultats en distinguir el subjecte, el verp i el predicat). No és d'estranyar el gran dèficit municipal i la dificultat de finançament que estan trobant els ajuntaments.
La realitat obliga a la reducció de sous (jubilacions, no renovació de contractes temporals) , a la privatisació dels proyectes faraònics (eixes piscines municipals cobertes que tant de moda s'han ficat, pavellons deportius coberts per a capacitat de més de mig poble, etc), reducció de l'aportació municipal a les festes patronals (el més populiste apartat del presupost municipal i el més manifecer) i compartir prestacions en municipis veïns per a abaratar els servicis. A pesar d'açò algun ajuntament no és lliurarà d'entrar en llei concursal (antiga suspensió de pagaments) com ya ha ocorregut en atres nacionalitats.
Respecte a la sanitat pública. Hi ha un ventaja social que és un problema econòmic, l'increment de l'esperança de vida. Este fet positiu fruït dels alvanços científics i socials, genera un increment de les patologies cròniques i, en conseqüència, un increment en el gast sanitari. Ademés, hem de tindre en conte que, junt ad este incrment de l'esperança de vida, hi ha una manifesta reducció de la natalitat, lo que ocasiona un canvi de la piràmide poblacional, estetant la base i eixamplant la cúspide. Açò vol dir que entre mancos contribuents (classe activa) haurem de mantindre la sanitat de més jubilats (classe pasiva). En teoria, açò obligaria a fomentar polítiques de creiximent de la natalitat pero, en un 22% de desocupació i sobre un 50% de desocupació jovenil no crec que este teòric foment de la natalitat siga molt efectiu. Si volem mantindre l'universalitat de l'atenció sanitària i la seua gratuïtat haurem de fer un us més racional dels recursos i haurem de gravar d'alguna manera a qui fa un mal us dels mateixos. No obstant, estem parlant de criteris moltes voltes subjectius i de difícil argumentació. Per eixample, cóm argumentem a un ciutadà que ha fet mal en anar a urgències per una grip si ha demanat cita en ateció primària i li han doat per a d'ací sèt dies. Soc enemic de les mides coercitives (demostren poca imaginació), no obstant haurem de continuar gravant el consum de tabac i alcohol. No soc partidari de lleis seques, crec en la llibertat i que qui vullga fumar o beure puga fer-ho, pero eixos dos hàbits contribuixen a un pijor estat de satut, lo que es traduix en un aument del gast sanitari que hauran de contribuir a sufragar. És més just, o manco injust, que quan es fuma o es beu contribuim en els imposts associats ad estos productes al gast sanitari. D'esta manera conseguim tres coses, qui vullga fumar o beure ho pot fer lliurement, el fet de que li coste més ajuda a que el consum siga més moderat (lo que redunda en un benefici per a la seua salut) i eixe import que està pagant contribuix a financiar els gasts que en un futur generarà el seu hàbit. Açò val per a qualsevol activitat poc saludable que es puga gravar en un impost.
No soc partidari d'aumentar els imposts en hidrocarburs, en unaa situació de crisis no podem generar un aument de l'inflacció pujant el cost de producció i transport dels productes. Prou està patint el sector del transport per a ficar-li les coses més difícils. Lo mateix val per a les PYMES.
Respecte a l'educació púbica: És u dels atres pilars fonamentals d'un estat socialdemòcrata. No obstant, i junt a la sanitat és un apartat sobre el que més demagògia és genera. Fa falta redimensionar correctament la xàrcia d'escoles públiques, edificant nous coleges a on faça falta i retirant els barracons. Eixa és una part del problema pero no és ni de llunt la principal. Les distintes reformes educatives tenen un denominador comú: el fracàs. La preparació de l'alumne que arriba a l'universitat és deficient (faltes d'ortografia, desconximents bàsics inaceptables en alumnes universitaris: els meus alumnes de l'universitat no saben qui és Lleó Tosltoi per ficar un eixemple) i eixos són, en teoria, els millors dotats. No vullc imaginar quina preparació pot tindre aquell que deixa d'estudiar a la acabar l'educació secundària o, directament, no acaba la secundària. Part del problema és polític i dona vergonya. Hi ha un autèntic interés de la classe política de convertir l'escola pública en centres d'adoctrinament ideológic (en Valéncia ho fan de pena, a pesar dels intents del STEPV el PP no deixa de guanyar) més que en centres de difusió del saber. És un mecanisme de defensa, quan manco capacitat d pensar tinguen les noves generacions manco crítiques, en teoria, seran a les actuacions polítiques i més fàcils de manipular. Els grans totalitarismes (fasciste i comuniste) saben molt d'açò, el problema és que èls teòrics demòcrates hagen caigut en tan execrables pràctiques. A banda d'açò, no hi ha voluntat de crear una xàrcia de Formació Professional de calitat, a on els estudiants puguen obtindre una preparació en la que accedir a un mercat llaboral cada volta més exigent (hem de dependre molt de la formació professional alemana, fancesa i anglesa) i no siguen víctimes propiciatòries dels moments (quanta gent desocupada estarà llamentant ara haver deixat els estudis per a dedicar-se a la construcció). Tampoc ajuda a millorar la calitat de l'ensenyança l'adoctrinament ideològic de l'Universitat de Valéncia, escatat pel PP a colp de talonari (d'açò sap prou l'anterior rector) i l'obsessió recaudatòria de les universitats, en general, aflorant màsters de dubtosa calitat en una clara finalitat pecunària.
Aixina estan les coses, contiuarà
No val de res indignar-nos si no som capaços d'oferir les respostes i solucions. No val tampoc oferir solucions demogògiques, hem d'ofertar els fonaments d'un nou model, hem de construir una societat més justa i equitativa, en la que el desfavorit no es senta desprotegit dels seus drets constitucionals. No obstant, la pressió fiscal no pot ofegar a la ciutadania en l'excusa d'eixos mateixos servicis per a que amaguen els privilegis de la casta política.
Recordem que entre imposts directes i indirectes la fiscalitat estatal arriba a casi u de cada dos euros que ingressem. Això vol dir que el marge per a pujar els imposts és escàs. No obstant, hi ha una série de privilegis fiscals inadmissibles. Les SICAV (Societat d'Inversió de Capital Variable) són fondos d'inversió bursàtil en tributació baixíssima (1%). En teoria són fondos cooperatius que necessiten un mínim de cent persones. La realitat és que la major part d'ells són testaferros i servixen per a que les grans fortunes eviten el pagament d'imposts. Hem d'exigir una nova fiscalitat per a les SICAV mé´s justa i equitativa.
Fa 30 anys, el principal sector econòmic era l'agrícola. Des de fa tres dècades considerant-nos nous rics rebujàrem l'important llabor agrícola i permetèrem, l'Unió Europea també ajudà lo seu patrocitant l'abandonament de les faenes agrícoles, que el llaurador patira l'opressió de les distribuïdores, les quals han guanyat grans cantitats en el suor dels nostres conciutadans mentrimentres hem mirat cap ad atra banda. Hem de conseguir que el preu dels productes agrícoles incloguen una tarifa proporcional a l'increment del producte des de la seua venda en el camp fins a que arriba al consumidor i que eixa cantitat vaja a parar al llaurador. Si volem conservar el nostre ecosistema i preservar-lo de la construcció expansiva hauem de dignificar l'ofici del llaurador.
Atre impost que hi ha que establir ha de recaure en les empreses que facen regulacions de personal i prejubilen a pesar de tindre beneficis. Els contribuents no podem ser els pagans dels capichos de les grans corporacions. Les empreses que vullguen acometre estes activitats inmorals hauran de sufragar-les.
Les falses ONGs, les quals tenen contractades a un non número de gent per a les seues direccions i blinden estos contractes en clàusules millonàries hauran de comportar-se fiscalment com qualsevol empresa. Si es comporten com la pijor entitat financera haurem de tractar-les fiscalment del mateix modo.
Respecte a les obres públiques: tota empresa que guanye una adjudicació pública i sobrepasse en un 10% el presupost inicial, en el qual guanyà la subasta, haurà de pagar-lo a excepció d'un increment justificat del preu dels materials (per inflacció, deabastiment, increment dels gasts de transport,etc) o de personal, el qual haurà de ser baremat per un tribunal de garanties públiques.
Tot ajuntament, diputació, comunitat autònoma o institució pública estatal que genere un dèficit superior al 10% dels seus ingressos anuals podrà fer-ho únicament en cas d'infraestructura pública de primera necessitat i sempre que puga amortisar el deute en un determini improrrogable de cinc anys. Tot aquell municipi que s'endeute per damunt al 10% de forma inapropiada haurà de eixigir responsabilitats econòmiques als membres de la corporació responsables del mateix. Els polítics no poden eixir impunes de les sues pèssimes gestions. Igual que un club de fútbol es veu obligat a que la junta directiva avale una part del presupost, els alcaldes i regidors firmaran un document en el que es repsonsabilisaran econòmicament de tot deute generat irresponsablement.
Lo matix val per a totes les institucions públiques.
Professionalisació dels càrrecs directius de les empreses públiques, els quals tindran la mateixa responsabilitat descrita en el paràgraf anterior. La fiscalia general de l'estat (prèviament despolitisada) actuarà d'ofici contra qualsevol infracció comesa pels directius de les empreses públiques i auditarà anualment els contes de les mateixes.
Obligatorietat de millora en la gestió d'empreses públiques i armonisació dels presuposts de les mateixes. Les empreses públiques no poden tindre eternament dèficit. Tenen cinc anys per a demostrar la seua rentabilitat (lo qual no vol dir guanyar beneficis si no autofinanciar-se), privatisar-se o tancar-se.
Continuarà
Tenim raons per a estar indignats, tenim raons per a canviar el sistema, tenim motius per a lluitar per un món millor en el que les castes polítiques no tinguen uns privilegis majors als del ciutadans als que servixen i representen.
Indignem-nos davant del retall en els servicis socials i no els permetam mentrimentres els polítics no reduixquen els seus privilegis. És indigne que nos demanen el copagament mentrimentres ells cobren pensions vitalícies.
Indignem-nos davant de l'us fraudulent de les institucions públiques com el Consell Valencià de Cultura a on han anat a parar militants polítics orfens d'atres càrrecs públics. Les institucions estan al servici del poble i no per a tancar ferides internes dels partits polítics. No volem una partitocràcia, volem una democràcia que tinga com a fi el servici als ciutadans.
Indignem-nos davant del mal us de la televisió pública valenciana, la qual, desgraciadament, mai ha servit per a aumentar l'autoestima indentitària del nostre poble ni per a que els valencians conegam millor la nostra història i cultura. En lloc d'això han amprat un llengua alié a la nostra llengua valenciana, en el qual han alluntat als valencians d'un canal pagat per tots. Entre uns i atres l'han malbaratat, gestionant-lo en un dèficit que ara obliga a replentejar-se. Ho pagaran els treballadors, enchufats i no enchufats (que ausades que entre el PSOE i el PP han clavat a gent dins), els quals cauran en mans de l'empresa privada o aniran directament al carrer.
Indignem-nos davant de la mala gestió de les etitats financeres valencianes, les quals han perdut la seua valencianitat per la gòmia d'uns polítics que han rebut crèdits en condicions favorables a costa dels impositors.
Indignem-nos davant dels polítics que víctimes de les seues obsessions estúpides convoquen eleccions a 4 mesos vista favorint l'hostilitat dels especuladors davant d'una economia que es sosté de milacre. La memòria històrica ha de recaure en els historiadors, i l'historiografia moderna europea advoca per la visió historicista reconciliadora i no per la reapertura de ferides caïnites.
Indignem-nos davant de l'hipocresia dels nostres polítics que igual venen armes als sàtrapes com després envien tropes a combatre'ls favorint una guerra civil des de la que negociar en millor posició per lles reserves de petròleu i gas. Indignem-nos també davant de la passivitat del nostre govern estatal en particular i de l'Unió Europea en general en el cas siri. Neguem-nos a que miren cap ad atra banda davant el genocidi del règim dictatorial d'Assad.
Indignem-nos davant l'abandonament de les distintes institucions estatals cap a les chicotetes i miges empreses i els autònoms, oblidats per les entitats financeres obligades a refinançar els irresponsables deutes de les institucions públiques. Obliguem als polítics a assumir la seua irresponsabilitat, mentrimentres no ho conseguim no respectaran l'esforç en el que paguem religiosament els nostres imposts.
Indignem-nos davant la pujada de les pensions mentrimentres els polítics no igualen les seues a les nostres. És indigne que nos exigixquen uns esforços que ells no estan disposts a acometre.
Indignem-nos davant de l'us fraudulent dels mijos de comunicació públics per a emetre porpaganda del partit en el govern. Els diners dels contribuents no es poden gastar per a fer dels mijos de comunicació unes armes propagandístiques i partidàries. No en el nostre nom
Indignem-nos contra la partitocràcia que crea ONGS per a rebre sucoses subvencions i colocar als militants que no caben en cap atra banda. Indignem-nos davant les ONGs que tenen contractats als seus directius en blindages onerosos. Indignem-nos davant de l'ajuda al Tercer Món que cau en mans corruptes i no arriba als famolencs, indignem-nos davant de les ONGS en presupost destinats en més del 50% a la seua burocràcia interna, no és eixe l'us per al que la gent fa les seues aportacions.
Indignem-nos davant de les injustícies del sistema i treballem en positiu per a la seua resolució.
M'indigne a diaria al vore les notícies sobre Líbia i Síria. El règim de Gadafi (Muamar el Gadafi) va comprar armes a Espanya fins a ben poc abans de la revolta social en eixe país. De fet, en est enllaç http://www.rtve.es/noticias/20110225/espana-exporto-material-defensa-militar-libia-mas-69-millones-euros/411284.shtml es pot vore una notícia sobre la denúncia d'una ONg al govern de Zapatero per incomplir l'artícul 8 de la llei 53/2007 de Comerç d'Armes. En l'any 2010 Espanya va vendre armes per valor de 7 millons d'euros i en 2011 fins a poc a abans dels avalots el govern de l'estat espanyol continuà fent lo mateix. Ademés, el president en funcions Zapatero en l'any 2007 visità la jaima que el president dictatorial de Líbia instalà en El Pardo, encara que dormia en una luxosa suite d'un hotel madrileny. En esta jaima, el coronel Gadafi era atés per 16 vèrgens líbies, les quals llançaven pétals de flors al seu pas. En juny de l'ant 2010 Zapatero tornà a visitar la jaima de Gadafi en les proximitats de Trípoli, a on parlaren d'inversions en infraestructures i en la possible ajuda hispana en la resolució del conflicte diplomàtic entre Líbia i Suïssa per raons d'immigració. Actualment, l'estat espanyol participa en les maniobres per a derrocar a Gadafi combatent junt als rebels els quals són matats per les mateixes armes que vengué el govern de Zapatero.
independentment del sexisme consentit de les setze vèrgens i davant del qual mai sentirem bramar a Bibiana Aido i a Leire Pajín, l'actitut del govern de l'estat és mesquina i hipòcrita. A 2 d'agost, la revolta líbia dura ya més de quatre mesos i l'ajuda de l'OTAN (la qual ha incomplit la resolució de l'ONU en més d'una ocasió) als rebels resulta insuficient per a acabar en el conflicte.
Estic fart de les guerres i des d'ací demane l'inici d'unes conferències de pau que acaben de forma pacífica en la dictadura de Muamar el Gadafi i que donen pas a unes eleccions democràtiques lliures sense el derramament d'una gota de sanc més.
Situació similar, en quant als avalots, es viu en Síria. En esta nació mana, baix la situació d'estat d'emergència, el Partit del Renaiximent Àrap Socialiste (Baaz) des de 1963 i des de 1970 és un membre de la Família Assad qui ocupa el càrrec de president. El criminal Bashar al-Assad governa des de l'any 2000, data en la que faltà l'anterior president, Hafez al-Assad, son pare. stos presidents dictatorials definixen a Síria com a un estat socialiste secular en el que es reconeix a l'islam com a la religió majoritària. Bashar al-Assad està matant impunement al poble siri davant el silenci hipòcrita de la comunitat internacional. Esta passivitat es veu manifestada en el Consell de Seguritat de l'ONU a on l'obstrucció de China i Rússia (dos grans democràcies, la primera de les quals es divertix ofegan al sobirà poble tibetà) ha impedit una resolució de condena contra el règim d'al-Assad. L'índia i Brasil també estan en contra de la redacció de crítiques formals front ad estos assessinats. Suponc que el caràcter socialiste del règim siri fa que l'esquerra local mire cap ad atra banda i Willy Toledo no es manifeste en el congrés com si fa a favor del poble saharaui 8a on yo el recolze) o cap a la dictadura castrista (a on no el recolze).
Som valencians i valencianistes, com a tals he d'estar en contra de totes les dictadures (ya siguen de dretes o esquerres), contra tots els assessins (fascistes o comunistes) i contra la venda d'armes als sàtrapes corruptes que maten al seu poble. Des d'ací el meu recolzament al pobre libi i al poble siri i el meu prec per a que pronte queden lliures dels dictadors que impunement els estan matant en la complicitat hipòcrita de la comunitat internacional en general i de l'estat espanyol en particular.
L'ambient de pessimisme actual no ha d'obviar els treballs ben fets i els eixemples en els que mirar per a traure l'ensenyança adequada. Sempre hem defés el caràcter mamprenedor de la gent de la nostra Nació Valenciana i hem ficat els mateixos eixemples tòpics: taulells, calçat, joguet i moble com els quatre pilars fonamentals de la nostra economia. No obstant, no sempre s'ha fet justícia en l'empreses vitivinícoles valencianes.
Sense tindre la fama d'atres denominacions d'orige com Ribera del duero o La Rioja, els vins de la Nació Valenciana s'exporten per tot lo món i oferixen un atractiu basat en una excelent relació calitat/preu. Ademés, tenim dos trepadells propis: bobal (també coneguda com requena o requení) i monastrell (també coneguda com vermeta en les comarques alacantines i Mourvèdre, nom com és coneguda internacionalment i que no és més que l'afrancesament del topònim Morvedre, localitat històrica de la nostra Nació Valenciana a on ya en l'época dels romans es feen excelents vins). En este trepadell es fa el famós fondellol, el vi de reis.
Estes dos varietats autòctones s'exporten en forma de caldos excelents be monovarietals o en forma de coupage (barreja de vàrios trepadells en distintes proporcions), obtenint premis internacionals i puntuacions molt altes per part d'enòlecs i revistes especialisades de prestigi mundial. El secret no és atre que el treball ben fet, en humiltat, en constància, en coherència i dona igual que parlem de cellers consagrats com Enrique Mendoza, Rafael Cambra, Heretat de Taverners , Primitivo Quiles com cooperatives com La Viña de Font de la Figuera que fa els excelents Venta del Puerto nº 12 i Nº 18.
La Nació Valenciana la construïm entre tots i els eixemples d'humiltat, constància, tenacitat, positivisme, desenroll exterior nos han de servir per a saber quin camí hem de seguir per a construir un nacionalisme valencià constructiu, positiu, homologale i en capacitat per a influir en el conjunt de la nsotra societat, independentment de que pensen o no com nosatres, que la vitivinicultura valenciana nos servixca d'eixemple.
La crisis que nos afecta no és soles econòmica, és del sistema sociopolític en el que vivim i es veu agravada per la mediocritat de la nostra classe, o millor dit, casta política. de fet, l'actual partitocràcia ha reat un sistema meritori casifeudal segons el qual les oportunitats per a ascendir són directament proporcionals a l'habilitat per a arribar als llocs d'eixida i per a perpetuar-se en els mateixos. No cal dir que els supervivents estan foguejats en tota pràctica d'aniquilació a l'adversari (intern i extern) i com certa persona que no pense nomenar per la cadira maten i si fa falta rematen. Este sistema tancat i impermeable dona com a resultat gent de l'altura moral i intelectual de Pepe Blanco, Paquito Camps, Bibiana Aido, Cospedal, Pajín, Martínez Pujalte, etc. He triat 3 hòmens i tres dònes per a mantindre la paritat tant en gènere com en filiació política.
Esta deriva provoca que el perfil polític s'imponga a la preparació: És paradigmàtic que Pepe Blanco siga bachiller (en tots els meus respectes per als bachillers) pero siga ministre d'un govern que s'ha cansat de clavar-nos el sonsonet de l'I+D+I com a ferramenta per a accedir al mercat laboral. Este mateix ministre té el dubtós honor d'haver fet tan pèssima gestió en AENA (empresa pública en règim de monopoli) que ha conseguit que estiga en números rojos per primera volta en sa història.
En definitiva, i açò ho vinc repetint des de que era secretari del CJAV si un dia volem arribar a tindre responsabilitats ejecutives i, lo més difícil, volem desenrollar-les adequadament no tenim més remei que incidir en la formació. una formació similar, pero salvant les distàncies, a la desenrollada per Plató en "La República", llibre d'obligada llectura per a tot aquell valencianiste que tinga ganes de treballar des de ya pel moviment nacionaliste valencianiste estricte. Un aspirant a governant ha de saber comunicar, pero també ha de tindre uns principis ètics i morals, ha de saber que cada increment de la fiscalitat és un esforç per a tot ciutadà i per lo tant ha de mirar cada euro que gasta com si l'haguera suat ell mateixa. Puix un governant no és més que un servidor públic, i eixa idea l'hem de gravar a foc en els nostres caps. Un governant ha de ser humil, tolerant en els adversaris -als que no pot ni du considerar enemics-, ha de recordar permanentment a Voltaire i el seu aforisme en el que ve a dir que inclús detestant lo que puga dir un atra persona defendrà fins a la mort el seu dret a expressar-se. Esta formació és llarga i dura, com la mateixa acció de govern. Per això, insistixc com ya he dit en escrits previs, que tot aquell que tinga més de 39 anys ara, ha fet tart per a encapçalar el moviment, hem de deixar pas als jòvens que venen sense prejuïns, sense capelletes, sense els defectes puerils i immadurs en els que ha caigut el valencianisme des de l'época de Lizondo a ençà. La culpa del nostre estat actual no és dels atres, és nostra mal que nos pese. Soles des de l'autocrítica constructiva, soles des de la correció dels erros passat, podem alvançar cap a un futur ilusionant en el que oferir a la societat de la nostra volguda Nació Valenciana unes solucions als seus problemes des d'una perspectiva privativa. Mal és l'autoodi provincià dels catalanòfils i mal és el chovinisme coent i autocontemplatiu, no hem de caure ni en una extrem ni en atre. Hem de sentir-nos orgullosos de ser valencians sabent que ser valencià simplement és la nostra manera de formar part de l'humanitat, oferint des de la nostra perspectiva un ideari positiu per a millorar les condicions de vida dels nostres ciutadans, evidentment des de la nostra valenciania. la Nació Valenciana, parafrasejant a Fuster i també corregint-lo, serà valenciana, o no será. Bona nit
El primer pas per a perdre el control de la Caixa d'Aforros del Mediterràneu (CAM) ya s'ha produït en l'intervenció de la mateixa pel Banc d'Espanya. Després d'esta mida es buscarà la viabilitat econòmica venent la CAM a una entitat bancària, lo més provable Banesto com comentava en l'entrada anterior. Llevant a les caixes rurals, molt ben sanejades, la societat valenciana es queda orfena d'una entitat financera pròpia i privativa: recordem que el 30% del Banc de Valéncia pertany a Bankia. Aixina el pretés poder valencià es resentix de forma dramàtica agravant la situació de desampar en la que es troben els autònoms, les chicotetes i miges empreses i els llauradors (la greu situació d'este colectiu la denunciava Ricart Pla en un molt bon artícul en Fullvolant). La Nació Valenciana té una tradició d'emprenedors mai ben apreada. No obstant, ara que fan més falta que mai, tot aquell que vol intentar-ho es troba en la burocratisació escessiva, lenta i cara, de les administracions públiques, la dificultat afegida de trobar llínies de financiació per part de les entitats bancàries (ofegades per les llínies que sí donen a les administracions públiques despilfarradores). Tot açò va en contra de la creació de riquea. De tal forma que ni en un hipotètic increment dels imposts coseguirem reduir el deute.
L'incompetència dels polítics no ha tingut llímit i solventar-ho serà complicat. Ademés perilla l'estat del benestar. La ministra Pajín, sense experiència ni coneiximents suficientes per a ser ministra de sanitat, ha proclamat una mida segons la qual hi ha que receptar per principi actiu i potenciar el tractament en genèrics. Esta mida pot estalviar alguns millons d'euros, pero, lo que no diu és la perversió que amaga. L'estat espanyol dota en molts pocs fondos per a I+D+I als centres d'investigació públics, de fet en l'estat espanyol apenes es patenten principis actius (fosfocina, trifusal, almagato, resveratrol), el restant de principis actius que s'usen actualment venen d'empreses privades estrangeres. Això vol dir que potenciar els genèrics significa reduir l'aparició de nous principis actius en el futur, la dificultat per a comercialisar nous principis actius en eficàcia demostrada (per ficar un eixample el denosumab és un fàrmac nou per al tractament d'osteoporosis en millors resultats que els bifosfonats i que no rep encara l'aprovació per al seu us del ministeri de sanitat). L'atre risc és que acabem carregant-nos l'universalitat del sistema i el principi d'igualtat puix els medicaments cars no seran financiats i soles podran comprar-los persones en poder adquisitiu molt alt i el restant de la societat mantindrà tractaments obsolets pero barats. L'increment del gast farmacèutic depén exclusivament de l'envelliment de la societat, el qual comporta un aument de les patologies cròniques. Durant els diferents mandats estatals i autonòmics no s'ha aplicat cap de mida per al foment de la natalitat, lo qual ha favorit est envelliment i subsegüent aument del gast. Ara venen les llamentacions, les preses i les males decisions. La ministra podria retallar d'atres partides com les residències estiuenques que tant goja abans de jugar en la salut de les persones. I lo mateix val per als consellers autonòmics de sanitat que secunden la mida. Renuncieu a les prebendes que teniu i me creuré la bona voluntat d'esta mida.
Respecte al segon tema de l'entrada. Camps ha dimitit, ara me queda un dubte ¿quia oposició es farà ara en les corts? Espere ansiós les propostes del PSOE, EU i Compromís. També m'agradaria saber l'obsessió en contra de la Fòrmula 1 de l'esquerra valenciana, i el silenci de la versió catalana de l'esquerra contra el mateix espectàcul deportiu, ¿a qui fa el joc l'esquerra valenciana? Ya fa més de 18 anys que som una autonomia, aixó vol dir que des del punt de vista polític som majors d'edat i , no obstant, tant la dreta com l'esquerra valencianes contiuen tutelades des de ponent i tramontana, ¿no ha arribat l'hora de fer política en clau valenciana esticta? Yo crec que sí.
Rajoy ha conseguit lo que volia, s'ha desfet transitòriament de Camps, qui passarà una temporadeta en la nevera, i li passa la pilota al PSOE. Des d'este moment Rajoy té la superioritat moral necessària per a avergonyir a Rubalcaba (Cas Faisà) i a Chaves (EREs falsos i ajudes i subvencions a les empreses de sos fills). De cara a les eleccions de la primavera d'hivern, es lleva un pes de damunt i es sent un Andy Schleck atacant des de llunt.
No obstant, vàries apreciacions. La primera és que esta dimissió per a ser honrosa hauria d'haver-se produït a l'inici de l'escàndal. La segona és la falta de cultura democràtica del ya ex-president al no oferir cap d'entrevista en este temps a cap de mig de comunicació. No conta la vergonyosa entrevista oferida a Ramón Palomar per a Las Provincias. Tampoc és molt democràtic no permetre preguntes en les seues comparecències públiques. d'esta manera se'n va un president del que poca cosa positiva podem dir. la seua llínia política no és més que la continuïtat de la mampresa per Eduardo Zaplana, en els èxits mediàtics de la Fòrmula 1 i la Copa de l'Amèrica pero sense resultats efectius ni eficients en infraestructures, sanitat i educació. L'Hospital La Fe, venut en gran ressó com al més gran d'Europa, no obedix a les necessitats de la ciutat de Valéncia puix es troba a poca distància de l'Hospital Peset Aleixandre i de l'Hospital General cobrint l'àrea sur de la ciutat i província pero deixant desprovista d'assistència a l'àrea nort. Haguera segut més modern, més realiste i més pràctic idear la creació de chicotets hospitals de proximitat i construir un centre nou en el que centralisar servicis específics no rentables en eixos hospitals comarcals. Una oportunitat desaprofitada.
Per atra banda, crida l'atenció el silenci d'Emilio Botín, antic defensor de l'actual president estatal J.L. Rodríguez Zapatero. No sé si el silenci es deu a les negociacions que s'estan realisant per a vendre la CAM a Banesto (filial del Banc Santander). Suponc que serà un negoci sucós per al santanderí pero els valencians no podem permetre quedar-nos sense un banc propi. La nostra obligació és exigir a les autoritats polítiques la valencianisació de la CAM a través d'un pla de financiació creïble basat en crèdits del Banc d'Espanya i l'eixida de les accions a la venda en la Taula de Canvis. En eixe moment l'obligació de l'empresariat valencià i dels ciudatans no és atra que acodir a la compra segons les nostres possibilitats i impedir que la nostra Nacio Valenciana es quede sense un referent financier. Esta llabor l'hem de fer entre tots i hem de pressionar per a impedir esta venda. De fet en cas de que la família Botín es quede en la Cam yo trauré tots els meus diners. Esta mida val per a qualsevol comprador no valencià, vinga d'a on vinga. El futur de l'última entitat financiera important valenciana està en les nostres mans.
Com hem sabut a través de les notícies, finalment el juge Flors veu indicis de delit suficients per a procesar al Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps. Des d’eixe moment, el president es troba desaparegut, supone que reflexionant sobre la forma més honrosa d’abandonar la política. Sincerament, la gravetat de l’assunt no són els trages en sí, és el fet d’haver mentit als valencians. El soborn (cohecho en castellà) impropi du aparellat multa econòmica i no inhabilita per a càrrec polític. No obstant, la decència democràtica obliga a la dimissió. Lerroux va dimitir per molt manco.
No obsntat, la solució per als de la gavina no pareix fácil puix fins al mateix president estatal del partit es troba recluït en silenci per a no haver de definir-se. Hi ha por a una “espantà” i a un efecte Alvárez Cascos a la valenciana i les eleccions estatals estan massa pròximes per a permetre-s’ho.
Podem començar a fer travesses sobre el successor pero lo que pareix clar és que l’época Camps toca a la fi. Vorem com es desenrollen les coses.
A nivell estatal Rubalcaba continua pressionant a Zapatero per a marcar-li el calendari que considera més convenient. Ahir, en l’ajuda del sempre amigable “El País”, conseguí un important colp d’efecte gràcies a l’editorial que firmava José Luís Cebrián. Pareix que el colp d’estat dins de les files socialistas és imminent i tindrem eleccions per a la primavera d’estiu. Pronte ho sabrem.
Mentrimentres els valencianistes estrictes continuem a l’espera d’acontenyiments polítics, mantenint la nostra sempiterna resistencia pasiva front als intents despersonalisadors de ponent i tramontana i a l’autoodi provincià de castellanòfils i catalanòfils. Pareguem ombrivols Bartelby destinants a consumir-se en una oficina de cartes perdudes mentrimentres el temps passa i, contra la nostra voluntat, la societat evoluciona de forma perniciosa cap a la nostra personalitat valenciana.
Serà hora, i açò deuria de ser motiu de reflexió per a tots, de diexar arrere conductes pernicioses i caïnites, les quals, en lloc d’unir-nos, nos fan més fluixos i tornen febles les nostres accions davant d’una societat que cada volta es distancia més.
No val únicament la resistència pasiva com a modo d’acció. És cert que ha segut la forma en la que els valencians hem fet permanéixer la nostra llengua valenciana durant l’época nomenada de “la decadència” i també més recentment baix el franquisme. Podem dur llarc i tapar-lo en un mocador com feen els postres antepassats davant la prohibió de dur els hòmens el monyo llarc, podem resistir sense violència als atacs despersonalisadors i hem de defendre sempre la via pacífica pero també haurem d’anar pensant la forma d’afegir ad eixa defensa no belicosa de la nostra valencianat un proyecte positiu, constructiu i de futur per a la nostra societat.
Recomane la llectura de Bartleby, l’escrivient i també de Billy Bud, abdós de Herman Melvilla per a que nos servixquen de reflexió sobre d’a on venim, a on estem i a on volem anar; i, sobretot, lo que és més important, cóm volem fer-ho. No és prou ser pacífic, hem de condenar qualsevol acte violent vinga d’aon vinga.
Esta semana de juliol que no passa per ser ni de llunt la més calorosa del any, pareix que ha reblanit alguns cervells fins a permetre’ls fer manifestacions completament destarifades. La primera la de Rosa Fuster, tantes coses abans i hui Presidenta del Colege de Meges de Valéncia. Esta senyora, no perdre’m l’educació, s’ha permés parlar en nom del colectiu sanitari i demanar el copagament sanitari. Esta mida no pot ser més demagògica. No fa falta incrementar els imposts directes o indirectes cap a la sanitat, lo que fa falta és una millor gestió dels recursos i una descentralisació. És inadmisible que la gestió sanitària advoque per una proximitat dels servicis als ciutadans i se nos venga com a proyecte faraònic el nou Hospital la Fe de Valéncia. Ademés, el canvi d’ubicació deixa descoberta l’àrea nort de la ciutat i provincia puix soles manté l’activitat l’Hospital Clínic i l’Hospital Arnau de Vilanova. És de veres que s’anuncia la pròxima apertura de l’Hospital de Llíria pero no és suficient per a cobrir les necessitats saanitàries d’estes àrees. Tornant a la Sra. Fuster, la qual va guanyar les eleccons gràcies a una campanya populista i favorida per una mutua asseguradora mèdica de Madrit, que està sent investigada per la cantitat d’informes redactats al Colege de Meges, molts d’ells innecessaris i pagats a preu d’or, no nos sorprén la magnitud intelectual de les declaracions, les quals venen avalades per una fulla de servicis que té taques tant en la seua activitat de gestió, quan ocupà càrrecs de responsabilitat sanitària en la comarca de la Vall de Bayren, com en la política (GIVAL i les seues alliances en els Sentandreu boys).
Atre que no s’ha privat del gust de fer el ridícul és el fill del fallit vicent González Lizondo qui amenaza en crear un partit política Comunitat Autònoma Valenciana (CAV). A banda de que no s’ha espremet les neuronas per a trobar un nom de partit original i novedós, que ara a la vellea, quan ha format cap de cartell junt a Miralles li entre la ramalada d’indignació ofesa quan ya no s’estila és per a cantar-li la cançó de Manolo García Dónde estabas entonces cuando te necesité… Si el valencianisme s’ha de salvar per personages com éste anem aviats.
Soles li falta que faça com el demagoc de P. Rubalcaba que diu tindre les receptes per a solventar els problemes d’ocupació. ¿A qué aguarda per a aplicar-los? ¿no li importen les famílies dels que no tenen que dur-se a la boca?
Dit açò felicitar a l’Associació Valenciana de la Caritat per la llabor que estan fent per a poder abastir d’aliments a les víctimes dela crisis i de la desocupació. Qualsevol que vullga colaborar, ho pot fer a través dels telèfons 96 391 17 26/96 392 14 30, des dels correu electrònic: casacaridad@terra.es o presentant-se directament en la seu: Passeig de la Pechina nº 9. de Valéncia ciutat.
Per últim, com a despedida d’esta entrada, una recomanació lliterària, De tranquillitate animi ( De la serenitat de l’ànima) de Luccio Anneo Séneca. En esta obra, el filòsof escèptic ensenya a comprende a l’humanitat sense odi, a observar l’injustícia, la vilea i la corrupció per a evitar caure en ella. Soles entenent com ocorren les coses podem tractar de revertir-les sense caure en l’odi. Una bona llectura per ad este estiu, segur que el que la lligga tindrà manco tentacions de caure en destarifos i desoris.
Em fa gràcia escoltar a Rubalcaba bramar dels banquers i que el seu partit en el passat acceptara condonacions de deute per part d'una entitat bancària (La Caixa) i crèdits ventajosos (Banc Santander). Ademés la banca més especulativa era la teòrica banca pública: Les caixes d'aforros controlades per polítics i sindicats. Eixes caixes no soles jugaven a deixar diners a gent que difícilment podria pagar-los sinó també es dedicaven a comprar participacions de les empreses constructores per a traure més rèdit económic i ficar a més polítics en els consells d'administració de les mateixes (en els partits polítics hi han moltes boques que alimentar). Esta és una part del problema.
L'atra part del problema de la que s'oblida Rubalcaba és la responsabilitat política en l'hipertrofia de l'estat (3 millons de funcionaris, en Extremadura suponen el 30% de la població activa) i el cost derivat de la mateixa. Això supon una major pressió fiscal que, en contra del criteri malentés per part d'un sector de l'esquerra, ni paguen els més rics ni les grans corporacions. Est increment fiscal l'ha pagat la classe mija (en perill de desaparició), els autònoms (extinguint-se) i les chicotetes i miges empreses (ídem).
hi ha una màxima econòmica que diu que meneja més l'economia un grup de cent persones en una pesseta que una persona en cent pessetes. En els últims anys l'economia valenciana i l'estatal ha fet desaparéixer progressivament el número de persones en un mínim capital inversor. Este fet junt a la crisis econòmica i a l'escasa capacitat d'invertir en I+D de les PYMES degut als seus presuposts i també a que l'aportació que fan a la xàrcia IMPIVA no dona el resultat esperat per que està completament burocratisada i anquilosada, en les antípodes d'atres instituts tecnològics com l'IBV.
La partitocràcia ha generat una xàrcia de clientelisme tal que instituts que naixqueren en les millors intencions hui s'han convertit en entitats deficitàries tant econòmicament com en les seues finalitats. Ate eixemple d'este destarifo és la Fira mostrari Internacional engrossada artificiosament en una cantitat innecessària de funcionaris.
El futur de l'economia valenciana no passa per incrementar els imposts, passa per reduir els gasts, millorant el rendiment de lo que ya paguem (entre imposts directes i indirectes casi 1 de cada 2 euros que guanyem ), facilitant la creació de PYMES (inadmisibles els determinis des de que es vol començar fins que es comença i els diners necessàris sense que es puga obrir el negoci) i també la seua financiació (els deutes de les corporacions públiques i de les administracions hatingut un tracte prefeencial i ha impedit la financiació d'estes chicotetes empreses condenant-les a la desaparició).
No podem permetre que una societat tinga un 20% de gent sense treball i a molts d'ells sense cobrar cap tipo de subsidi. L'economia sumergida és un recurs improvisat i poc útil per a qui la practica i per a la societat en general. Les cases d'acollida, la Casa Valenciana de la Caritat i les ONGs en general estan completament desbordades per gent que no té ni per a lo més bàsic. Sense les principals necessitats cobertes no hi han ideologies dignes. La nostra responsablitat com a valencians i com a valencianistes és lluitar per la dignitat d'eixes persones tant com per la nostra personalitat, diferent i deferenciada de les restants de l'estat.
Som valencianistes, i la nostra obligació és treballar per a que eixa gent que hui no té treball (un drets constitucional) recupere sa dignitat com a persona i també com a valencians. Eixe és el nostre repte.
Des de fa temps, i casualment, des de que perilla el Gran Premi de Montmeló, la prensa que participa de les inquietuts del PSOE valencià i del seu mateix autoodi provincià critiquen la prolongació del contrat de la Fòrmula 1. Repetixc, si l'impacte econòmic aporta beneficis el Consell valencià ha de fer tots els esforços possibles per a mantindre el Gran Premi d'Europa en la ciutat de Valéncia, en el cas contrari no.
No obstant, em sorprén est escarot de l'esquerra i el silenci respecte a dos temes flagrants: l'ampliació del Museu Sant Pio V i els fondos que ha de distinar al Palau de les Arts. Dins d'eixe deute històric que patim els valencians (diferència entre lo que aportem i lo que nos correspon), u dels aspectes més sagnants és el de la cultura. Els valencians rebem una subvenció de 3 a 4 voltes inferior per esta partida per habitant i any respecte a Madrit i Barcelona. Ad este respecte l'esquerra calla de forma gens casual. És el PSOE qui governa en l'estat i el responsable d'esta injustícia. No obstant, hem de dir dos coses en descàrrec del PSOE: no tota la culpa és d'ells. El Govern valencià, a través de la Conselleria de Cultura, no fa res per promocionar la que, pel número de fondos i calitat dels mateixos, és la segona pinacoteca de l'estat. Les exposicions plantejades són cada volta més fluixes i la promoció dels fondos permanents - una autèntica joya especialment en la colecció de pintura gòtica i del segle dèneu, sense oblidar els Velázquez, Goya, Ribera, Van Dyck, etc- és pràcticament inexistent. lo mateix podem dir de la planificació de la temporada operística del Palau de les Arts (em negue a dir-li Reina Sofía, hi ha suficient cantitat de valencians mereixedors d'est honor). Com a conseqüència de la crisis, s'ha retallat la programació (lo qual no em pareix mal si obedix a criteris d'ajust presupostari) pero sense afegir representacions de jòvens promeses valencianes a menor cost que facilitaren l'acostament de l'òpera al gran públic. Els recitals són un reclam per al turisme de calitat, pero eixa llabor pot barrejar-se en la promoció dels artistes valencians a preus asequibles. És qüestió del retorn de l'imaginació al poder.
Per últim, junt a l'habitual artícul de vicente Añó en Levante-EMV, ple de rencor i carent de capacitat autocrítica cap a les seues accions (por vuestros hechos os conocerán), tenim una entrevista a Luís Herrero en el suplement d El Mundo queixant-se d'una presunta deixadea del governs autonòmic cap a Castelló a la que califica de l'eterna oblidada. No teniem prou en els intents cantonalistes d'alacant per a que ara ixca este "senyor" a denunciar un teòric agravi de les terres castelloneres respecte al restant de territoris de la Nació Valenciana. hi haurà que recordar-li ad este "periodiste" clavat a polític (que grandes rendimientos da ser eurodiputado), que Aznar no es dedicà precisament a dotar econòmicament a la Nació Valenciana (és més incrementà el deute històric per a favorir ad atres territoris dels que necessitava els vosts nacionalistes) i que Carlos Fabra, del Partit Popular (el mateix que el del "senyor" Herrero) és el que ha empudegat Castelló de corrupció i ha crat un aeroport de tan dubtosa rentabilitat com els de Lleó (caprig de Zapatero), Ciutat Real (caprig de Bono), Osca (caprig d'Iglesias) o Lleida (caprig de Montilla). Lo que faltava, que vinguera l'escribidor dels discursos del PP a donar-nos lliçons de castellonisme. Lligga primer a Huguet i el seu valencianisme compromés escrit en Castelló i després parlem.
Tenim quatre anys per davant dels populars al cap de la Generalitat (Valenciana). El paréntesis el fique per que des de fa uns anys i a iniciativa de González Pons moltes voltes el govern valencià s'anuncia en el despersonalisador terme de Generalitat. Hi han algunes sorpreses, entre elles destaca l'absència d'imputats (excepte Francisco Camps) en el Consell. S'ha reduït el gast corrent suprimint algunes conselleries i direccions generals i a canvi li han creada una ex-professo a Miralles. Est obscur personage que mai sé com passà de trànsfuga en Nàquera a president d'Unió Valenciana negocià este lloc a canvi de que UV no es presentara a les eleccions i a l'entrega simbòlica de la Real Senyera de Blasco Ibáñez (¿per a que la voldran si no la gasten?).
S'ha contentat a l'empresariat valencià, això diu Levante-EMV, i ara falta vore si les poques PYMES que queden no son ofegades per la falta de llínies de crèdit.
Respecte a l'esquerra pareix que ni està ni se l'espera, passada la manifestació del 22 de maig i ocupant els "indignats" cada volta manco espaio mediàtic. A nivell estatal dona vergonya la tutela que pretén el PSOE sobre EU en el cas extremeny quan eixe propi PSOE pacta en el PP en Euskadi. Tampoc li ve massa be a les perspectives electorals del PSOE l'increment del diferencial de deute per la crisis grega ni les consignes emeses des d'Europa en favor de més reformes, les quals amenacen als drets socials adquirits.
Mentrimentres, Alarte, qui ya és diputat en corts, no obté presència mediàtica i el restant de l'esquerra es prepara per a les eleccions estatals. L'objectiu és clar, tractar d'impedir una hipotètica majoria absoluta del PP.
Per ad este fi seria convenient que canviaren d'actitut. Especialment els portaveus habituals en forma de columnistes com Vicente Añó criticant la política de grans events. No seré yo qui faça proclama d'estes mides pero tampoc les atacaré de manera irracional. Sigam sincers, el tractat d'adhesió a l'Unió Europea, firmat per un govern socialiste, condenava a l'estat espanyol al paper fronterer i d'asil dels vells nòrdics -la costa alacantina és un clar eixemple-.
Ya que anem a ser un parc d'atraccions vivent, s'ha de fer be. lo més indignant és que mai he vist ad eixa esquerra queixar-se de la presència de la fòrmula 1 en Montmeló ni en la seua época en Xerés (feudos socialistes per atra banda). Si la Copa de l'Amèrica s'haguera fet en Barcelona eixa mateixa esquerra en tota la seua coentor snob i en tot el seu autoodi atàvic, haguera fet elogiosos panegírics i s'haguera queixat de la mala preparació en infraestructures deportives de la Nació Valenciana.
És curiós el cas d'este Vicente Añó, qui fon responsable de deports en l'época en la que el consistori estava en mans socialistes i demanaren els jocs del mediterràneu i pergueren front a una ciutat tan cosmopolita com Bari (coneguda fonalmentalment per San Nicola di Bari, puix alli descanses les seues restes).
L'esquerra valenciana ha d levar-se eixe malsà autoodi si vol tindre opcions de governar. Necessiten un bon psicoanàlisis i desfer-se dels tutolages aliens als interesos dels valencians (de tots, pensen com pensen).
Respecte al valencianisme, UxV continua curant-se les ferides (tampoc crec que estos facen massa autocrítica), CV completament decapitada en sa cúpula busca la forma de retrobar-se. Esperem que viren cap al valencianisme de costrucció i en positiu, gent vàlida per a fer-ho tenen. El cas de Joan Ramírez és un bon eixemple.
No se sap res d'UV pero ses bases podrien jugar un paper fonamental en esta reocnstrucció política del valencianisme de construcció. S'ha de fer les coses en calma, en plantejaments a curt, mig i llarc determini realistes i en molta formació.
La recuperació de l'espai polític del valencianisme estricte de construcció és responsabilitat de tots, fiquem la rajola que nos pertoca.
Els que hajau vist la película Robin Hood de Ridley Scott entendreu el mensage. Aquells que no l'hagen vist no duen de preocupar-se, no és lo millor del Sr. Scott ni és la millor película sobre Robin Hood. No obstant, hi ha un tema per a la reflexió: la justícia. Farem el paralelisme en el cas valencià. Som un poble que paga tributs, pero no tornen en forma d'inversions o els despilfarren els senyors locals a les órdens de l'estat central. Tenim una cultura privativa que vol ser suplantada (igual que els normants feren en els saxons) sense que les autoritats detinguen l'expoli com l'obligació moral aixina els exigix. Una anècdota: el passat dijous tornant en l'AVE Madrit-Valéncia a l'avisar-nos de l'arribada ho feren en vàrios idiomes. La suposta versió valenciana es tancava en un ferm bona tarda. La nostra és una llengua germana en les veïnes pero no fusionada ni absorbida. Llàstima que els nostres governants no tinguen cap sensibilitat cap ad ella i permeten esta catalanofília.
Per això la nostra força nos obliga a alçar-nos una i atra volta. Si volem trencar el marbre haurem de ser com una gota d'aigua que caiga sobre ell. En un atribut afegit: la constància. Si logrem tindre eixa cadència precisa trencarem el marbre en dos. Podem transformar-nos de corders en lleons pero no per a eixercitar la violència, no. Volem justícia. Alguns poden pensar que les passades eleccions foren la nostra acta de defunció. No, s'engayen. Estem vius, tenim convicció, tenim coherència i teim ganes de treballar en construcció. Ademés, els principals obstàculs han demostrat la verdadera dimensió de la seua força: ni Sentandreu ni Choví representen electoralment al votant valencianiste.
Com he dit en una entrada anterior, la persona destinada a encapçalar el moviment té ara manco de 30 anys i s'ha de formar en oratòria, en lliderage, en carisma, ha de fer els clàssics trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). Ha de saber expressar-se si vol ser carismàtic, aglutinar a la gent i rebatre als oponents polítics (no enemics, qualsevol valencià té la llibertat de pensar com crega i no deixa de ser valencià per pensar de modo diferent a nosatres). Ha de conéixer l'aritmètica i la geografia per que ha de saber les dimensions del món i les regles universals que el regixen i ha de tindre sensibilitat artística per que un governant ha de saber llegislar i acollir als artistes, lo que no vol dir que els haja d'acallar en subvecions.
Esta llabor no és fa en un dia, estem parlant d'un determini d'uns 8 anys, temps suficient per a formar una cúpula jove i experta al mateix temps, temps necessari per a implantar-nos territorialment i per a auditar les iniciatives mampreses i modificar-les quan calga.
En definitiva, tota aquella persona major de 35 anys (i que quede clara que yo estic entre els exclosos) pot aportar i ha d'aportat pero no pot ser triada per a encapçalar el proyecte. L'experiència sempre és benvinguda pero per a dependre dels erros passats, de les capelletes i el malparlar de sobra, a partir d'este moment soles valen les aportacions constructives.
Sincerament, estic fart d'escoltar parlar d'oportunitats perdudes, hem de parlar del futur en positiu i en esperança. Alcem-nos tantes voltes como faça falta per a convertir-nos en els lleons que necessita la nostra pàtria: la Nació Valenciana.
He estat pensant estos dies sobre les possibilitats que pot tindre el valencianisme estricte en el moment actual. La gran debacle electoral de totes les forces que tractaven de monopolisar est espai polític permet a un valncianisme de construcció treballar en trellat d'ara en avant.
Sense voler pontificar en absolut, m'atrevixc, en ma modesta opinió, a fer unes recomanacions. El primer consell que oferixc és la llectura dels treballs del psicòlec chilé Marcial Losada sobre la competència professional i la dinàmica de grups. Losada parla del nivell de conectivitat -la comunicació entre els membres- i de l'índex psitivitat/negativitat. Dictamina que aquells equips que generen una ràtio de sis pensaments positius respecte als atres membres del grup per cada pensament o comentari negatiu presenten una major capacitació i eficiència.
Crec que no fa falta ser més explícit sobre la necessitat de que els valencianistes lliggam els treballs d'est afamat psicòlec. Si de veres volem acabar en les verinoses capelletes que nos han acompanyat sempre haurem de vore lo positiu que fem, afegint una crítica constructiva cap ad aquelles accions manco afortunades pero sense capacitat destructiva. És més, yo plantejaria ad aquells que emeten comentaris negatius teàpies específiques per a tractar-se els problemes de la fel, altament nocius per a l'esfera psicológica i afectiva.
L'atra recomanació és la llectura de "L'art de la guerra" de l'autor chino Sun-Tzu. Espere que ningú pense que estic fent apologia de a violència. Este tractat clàssic d'estratègia, permet als estudiosos del matix, analisar millor el context en el que viuen. D'esta forma, es capta millor les fortalees i les oportunitats en les que es conta. També
ajuda a descobriment de les debilitats i les amenaces, per a saber disimular-les o gastar-les com a ventaja, sabent anticipar-se a la situació.
Crec que seria un bon començament que tot aquell valencianiste que tinga ganes, en estos difícils moments, d'aportar el seu esforç asimiles primer alsguns dels conceptes fonamentals exposts per Losada i Sun-Tzu i després els aplique a les dinàmiques de grups que per força hauran de fer-se.
Espere comentaris i debats, al cap i a la fi, este blog naixqué en l'idea de convertir-se en un foro de raonaments i tertúlies profitoses.
el nivel de conectividad ( es decir, de comunicación entre sus miembros) y la tasa de positividad
/ negatividad.
L'atre dia vaig vore la manifestació a favor de la calitat de l'ensenyança pública i em vingué al cas una anècdota que li passà a un íntim amic quan tractava d'explicar als seus alumnes universitaris els problemes ètics al voltant de la conspiració de silenci, este terme fa referència als problemes psicològics produïts per amagar al malalt informació fonamental sobre la gravetat de la seua malaltia. La millor forma d'entendre este procés és llegir "La mort d'Ivan Ilich" de Lleó Tolstoi, i el bon professor, en la millor voluntat del món, tractà d'informar-se si els alumnes coneixien la novela. La resposta fon no. Ell, imperterrit, cotinuà preguntant si coneixien guerra i pau o Anna Karenina, la responta fon novament no. Llavors, per últim, preguntà si sabien qui era Lleó Tolstoi, i la resposta fon atra volta no. Com soc de naturalea dotor, li pregutí a un amic, professor d'història en un institut de secundària, cóm era possible tal grau d'incultura entre la gent que accedia a l'universitat i la resposta fon molt franca i simple: en secundària soles s'impartir les assignatures de lliteratura catalana (sic) i castellana.
Sincerament, no entenc este grau de virulènciaa favor d'una educació pública, la qual, la major part de les voltes, s'ha preocupat més de l'immersió ideològica i catalanòfila que de formar autèntics hòmens lliures i, com a tal, lliurepensadors. Font de mora no passarà a l'història per ser el millor conseller d'educació, pero com a ferm defensor de l'educació pública em negue a que servixca d'adoctrinament ideològic; em negue a que fem analfabets funcionals; i em negue a que l'educació pública no tinga com a clara mira eixamplar fronteres en lloc de reduir-les a un pensament únic i unívoc. Res d'això pareix escarotar a cap dels que allí es manifestaren.
El segon tema del que hui m'apetix parlar és el de la desobediència civil. Conforme alvança el temps em senc més distanciat del moviment "indignat". Cada dia que passa veig més una clara fixació ideològica assambleària i una vertiginosa i perillosa deriva cap a creure que la seua representativitat transcendix ad ells mateixa. No en el meu nom. A mi no me representen. La democràcia no és el millor dels sistemes polítics pero sí és el manco roïn. Ademés és l'únic sistema polític que admitix la crítica. Ací no hi han places de Tiananmen, ni prepressions cubanes. Als Estats Units se'ls recrimina Guantànam, a les institucions polítiques espanyoles la corrupció, etc, etc. Queda camí per fer, pero és un camí plural, decidit entre tots i snese errònees ni malèvoles tutorisacions.
La nostra responsabilitats com a individus de la societat civil és defendre el nostre dret a poder expressar la nostra opinió. De fet, una de les principals carences de la nostra societat és eixe seqüestre de l'opinió pública, amagada per la concentració dels mijos de comunicació per part dels partits majoritaris. Pero, a diferència de les dictadures de dretes i esquerres, nos queden els blogs i la possibilitat de manifestar-nos en tot aquell foro que considerem convenient, sense apropiar-nos de responsabilitats que nos competen.
Recomane per la seua utilitat la llectura de "Desobediència civil" de Henry David Thoreau. Francament, és molt enriqidor. De fet, si alguns d'estos "indignats" l'hagueren llegit no dirien alguna de les barbaritats que han comentat.
Bona fi de semana
Al PP valencià li creixen els problemes, s'afig ara l'implicació de Sónia Castedo, alcaldable per Alacant i que està desijant prendre el poder per a conseguir l'anacrònica condició d'aforada.
Rajoy deu d'estar que bufa puix Valéncia està en el punt de mira de la prensa estatal (sempre nos trauren per a lo roïn) i mentrimentres Camps premia la fidelitat dels seus. La provable regeneracio de la cúpula gavinera vindrà després de les eleccions estatals, més d'un deu d'estar esmolant els ganivets.
El PSOE, a pas canviat, tracta de retrobar-se i manté un silenci sepulcral en terres valencianes, a on una Pajin, en hores baixes -s'acaba el boom dels àngels de Charlie- tracta a la desesperada de mantindre el poder. Els resultats de Benidorm no l'ajuden massa ni l'actitut de "mamá" tampoc. Queda, en la reserva activa, el millor bagage en el que conta el PSOE valencià, Jordi Sevilla, un home cult, preparat i en les idees tan clares que en la desafortunada reforma estatutària tingué clar que la qüestió simbòlica no es tocava. Llàstima que no tinga pes ni estiga beneït per les grans famílies socialistes locals. Ya vorem, que diuen els cegos.
L'efecte kukuxumusu de Mònica oltra i la parròquia cibernètica de Compromís està jugant les seues cartes municipals mentrimentres prepara la seua tàctica en les corts, ara vorem com les carreguen.
EU està molt callada, els resultats costen de digerir, són la quarta força política i Compromís pareix haver-los llevat el mensage i el tros de pastís. Vorem la capacitat de Marga Sanz i Amadeu Sanchis front a la tàctica all bran de Compromís.
UxV, Choví pareix que ho té clar, acceptació llingüística de la doctrina AVL(L), sense que el patètic resultat electoral l'haja fet canviar. Sempre pot aspirar a ser la corrent minoritària "neoblavera" (per gastar la nomenclatura dels catalanòfils) de BNV, secció a la seua banda, de Compromís.
El valencianisme tricolor s'ha quedat orfe d'estructura política. Miralles ha saldat les restes d'Unió Valenciana i la militància es debat entre la diàspora i el reagrupament. És un bon moment per als reptes, per a treballar en constància, en metes a mig i llarc determini, recuperant la dimensió social del moviment i, una obsessió meua des de que era jove -ya no ho soc- la formació. Sense formació el moviment valencianiste estricte està condenat a la travessia del desert. Fa falta humiltat, exiliar als salvapàtries populistes i treballar en esme i trellat. Faena hi ha de sobra, estructures no, pero necessària i suficient per a foradar els fonaments i començar a construir l'estructura hi ha i, no tot és roïn, són jóvens i no estan infectats per les males influències del passat. És la seua hora, a tots els demés, afortunadament, se nos ha passat l'arròs.
No puc, ni dec, presumir, d'haver acertat els resultats de les eleccions. Està vist que mai em faré ric en les travesses. Sí, és cert que encertí que guanyava el PP pero no fa falta ser un cervell privilegiat per a saber-ho. No obstant, m'enganyí en els resultats del PSOE (¿encara PSPV?) i d'eixa caiguda per baix del 30% es beneficia Compromís i en menor mida EUPV. També, especialment, en la ciutat d'Alacant, UPD que, contra tot pronòstic, trau un regidor.
El PP ha tret un 48,53% dels vots i la suma de PSOE+Compromís+EUPV+UPD (27,5+7,03+5,79+2,44) dona 42,76%. Fa quatre anys el PP va traure el 53,22% y la suma de PSOE+Compromís (35,02+8,13) va fer un 43,15%. Això vol dir que a pesar de que el PP es deixa en el camí un 4,69%, la suma dels quatre teòrics partits d'esquerra apenes guanya un 0,39%.
Per una banda el PP pot estar content, l'absència d'ètica i estètica popular no els supon la pèrdua de la majoria absoluta i ara el permet encarar les generals, la presència de Camps en els tribunals i la renovació del partit en molta tranquilitat. S'admeten propostes per a conspirar en el substitut de Camps puix de lo poc segur d'estos quatre anys és que ell no acaba de president.
Ademés Rafa Blasco pot estar satisfet, és testic dels pijors resultats electorals del PSOE des de 1983, de la guerra interna que ara comença (Alarte que poc te queda) i de la partició del mercat d'esquerres filocatalaniste, en el qual la supervivència obliga a la baralla entre ells (de lo qual es beneficia carament el partit majoritari per la llei d'Hont).
Independenment d'Alarte (la cosa está que arde), la desfeta es completa en les principals ciutats de la Nació Valenciana, especialment en el Cap i casal a on Calabuig soles obté 8 regidors (Rita Barberà pot estar contenta, després de mantindre's en l'alcaldia des de 1991, que ya és, soles pert un regidor) gràcies en gran mida a l'ajuda de Salvador Broseta (en amics com eixos que difícil és tirar del carro). Molt han de canviar les coses en la seu de Blanqueries, molta autocrítica, un gran canvi cap a l'electorat valencià, proyectes ilusionants, neteja de l'autoodi provincià i un llarc etcètera eternament pospost.
L'efecte All Bran. El meu gran engany, pensar que Compromís no entrava en les Corts, es deu en gran mida a l'estètica agra en el semblant de dos dels principals protagonistes: Mònica Oltra i Joan Ribó. No obstant, eixa agror és la clau de l'èxit puix gràcies a eixa postura d'eterns indignats han acaparat una gran part del vot descontent. Són els grans beneficiats de les movilisacions socials. L'incògnita és saber si es mantindran o es desventaran com la "llimonà". Tenim quatre anys per davant per a averiguar-ho.
EUPV: A la seua, sense fer soroll, han captat el vot comuniste tradicional i el vot d'esquerres del PSOE descontent en la dretisació de la política de Zapatero (realment no és més que una titella o porrito en mans de l'Unió Europea). Estaria be que reciclaren el seu mensage o moriran vícitma de l'anacronisme.
UPD: La gran sorpresa. No furta vots al PP, de moment. El dia que els els furte entren segur en la cambra autonòmica. L'obtenció del regidor en Alacant és tot un èxit i no han tocat el seu trespol. Les pròximes convocatòries nos donaran la mida del seu potencial.
CVa: novena força política per darrere de Verds, España2000, ERPV, per eixe orde. Sense comentaris, l'absència de presupost, un mensage més vist que "la charito" i el repelent efecte del seu cap els condenen a la marginació més absoluta.
UxV: Dècima tercera força política en 3629 vots, en l'anterior convocatòria havien obtés 2559 i el seu competidor natural i que en estes no es presentava 22789. rec que no han tingut la capacitat de captar als electors d'UV. La raó és clara, en política és perdona tot o casi tot 8trages inclós) excepte l'incoherència. No es poden defendre les normes d'El Puig gastant la normativa oficial. Han segut la còpia light de Compromís i l'electorat ha buscat la marca (comercialment, sempre dona més confiança el producte original). A nivell municipal es queden en la dècima sèptima força política, tenint un accèsit interessant que és la possible formació de govern en Almàssera i Carcaixent i dos representants en Benicull a on no podran formar govern. No obstant, és poc premi per a tanta expectativa. Molt llunt d'arribar ad eixos 15000 vots que s'havien marcat.
Queda Gent per Benifayó, 1058 vots, 14,75% dels vots, tercera força política municipal i en un única municipi i sense massa difusió han obtés un terç dels vots que ha obtés UxV en tota la Nació Valenciana.
El camí és eixe, treballar en humiltat, oferir-li al poble valencià solucions als greus problemes que està patint des d'una òptica valenciana i valencianista. Treballar en molta humiltat i molta ilusió. Valéncia tot s'ho mereix, tot per Valéncia és poc.
El diari Las Provincias publica les pintades en la seu de Lo Rat Penat (LRP). Contrarresta aixina el possible efecte negatiu de les movilisacions -no crec, igual m'enganye, que canvien molt el resultat puix les cases de travesses britàniques continuen pagant molt baixa la victòria del PP- i convertix al PP en el valencianisme moderat front al radicalisme "violent".
L'actitut irreflexiva de grupúsculs incontrolats ha segut constant en l'història del valencianisme i, casualment, sempre per a mal propi i sempre per a benefici del PP. També és casualitat que el personage que va fer campanya a favor de l'abstenció en la convocatòria electoral de l'any 1999 estiga sempre darrere, de forma directa o indirecta, de les iniciatives que més mal fan a la percepció social del valencianisme. Serà casualitat.
La gestió d'Enric Esteve al front de LRP és nefasta i nociva per a l'interés del valencianisme. No obstant, eixe mateix cos valencianiste que s'indigna en el senyor Esteve és incapaç de fer-se soci de LRP i tractar de canviar les coses des de dins i aixina, involuntàriament, mantenim eixe status quo inmoviliste i a les ordens de les consignes del PP. No queden inauguracions de la seu de LRP, tantes com facen falta per a agrair els favors del sempre generós Partit Popular.
Mentrimentres ha desaparegut Lo Rat revista (atra publicació en llengua valenciana que desapareix) i l'institució fundada per Constantí Llombart pert el seu orige republicaniste i valencianiste i deixa pas a la concepció més folclòrica per a major glòria del regionalisme ben entés (o lo que es lo mateix les posicions més pròximes a Teodor Llorente).
A dia de hui, el valencianisme cultural i polític ha de procurar treballar en una llínia coherent, creant les associacions i foros d'expressió oportuns (mijos de comunicació i editorials) per a mostrar l'homologació social del postulat valecianiste. Soc contrari a atacar a l'honrabilitat de les institucions històriques. És més ningú hauria d'atrevir-se a fer-ho a no ser que considerara que el seu "pedrigrí" valencianiste és superior al de l'entitat a la que ataca. Sí soc partidari d'exigir, recordar, i criticar quan toque, a les persones que encapçalen eixes mateixes institucions el ferm compromís adquirit en el valencianisme. Les persones estan al servici de les institucions i no al revés. El problema és que hem deixat que les persones comercien en estes institucions senyeres per a benefici personal. És la nostra obligació canviar este procés pero en l'esme suficient per a que l'entitat no resulte nafrada.
Estem en plena jornada de reflexió i la delegació de govern de Valéncia permet el campament dels moviments cívics (crec que el PSOE ya va a la desesperada). Com soc tan ciutadà com ells, pero crec que les lleis estan per a ser complides, no demanaré el vot en la jornada de reflexió per a cap partit.
Acabe dient, únicament, que aquells ciutadans que s'han agrupat per a defendre el poder del color blanc, tenen totes les meues simpaties.
No crec que el moviment DEMOCRÀCIA REAL YA obtinga l'èxit de modificar els resultats electorals. Casi segur que ocorrerà lo contrari de lo que pretenen i el PP consolidarà els seus resultats. Passà en França en les eleccions posteriors al maig del 68. El votant de dretes es conciencia d'anar a votar quan considera que el '"statuts quo" social està en perill. Ademés, els mijos de comunicació de fília dretosa estan alimentant la conspiració com a teoria explicativa del fenomen.
Sincerament, ni simpatise ni no en el moviment, hi han coses en lesque estic d'acort: la reforma de la llei electoral; hi ha coses en les que discrepe: la nacionalisació de la banca. Senyors, desperten, hem tingut una banca nacionalisada nomenada caixes d'aforros de les que s'han beneficiat partits polítics i sindicats sense cap de control duent el desequilibri al sistema econòmic. Ho han fet dretes -CAM, BANCAIXA- i esquerres -CAJA CASTILLA LA MANCHA- i ací no ha passat res i els sindicats mirant cap ad atra banda, cobrant, això sí, sucoses dietes per pertanyers als consells d'administració. També miraven cap ad atra banda quan lo dels EREs fraudulents en Andalucia. En definitiva, el descontent social contra les principals institucions, partits polítics i sindicats, no és estrany, és comprensible, pero poc més .L'anarquia no és la solució i el comunisme ha demostrat la seua ineficàcia econòmica i la seua miopia moral quan ha tingut oportunitat de governar (memòria històrica obliga).
Tampoc és la solució pujar els imposts. La solució passa per millorar la gestió dels recursos, governar en ètica i estètica, oblidar els proyectes faraònics, aprimar l'hipertrofiada estructura institucional (no som tan rics com per a permetre-nos cinc administracions:estatal, autonòmica, provincial, local i europea -ésta última volant en primera classe-), anular les subvencions sense trellat (i ahí el sector audiovisual pot estar per drets propis en el punt de mira), potenciar l'investigació, consolidar la formació professional i treballar en austeritat per a que la pressió fiscal no ofegue a les chicotets i miges empreses que competixen en condicions desiguals contra les grans corporacions nacionals i internacionals. No parle de subvencionar a les PYMES, parle simplement de no putejar-les.
No he escoltat res d'açò en la campanya, campanya mediocre a on les haja hagut. Després els nostres polítics es queixaran.
Demà es dia de reflexió, si es respecta, no escriuré, si es permeten manifestacions i concentracions, escriuré demanant el vot per al partit CIUDATANS EN BLANC. la llei ha de ser igual de laxa o igual d'inflexible per a tots.
Falten quatre dies per a les eleccions i, excepte sorpresa, hi hauran dos o tres partits en la cambra autonòmica pero no hi haurà representació valencianista. Continuarem òrfens d'una veu pròpia i privativa.
Podem exculpar-nos, argumentar infinitats de raons, pero sense autocrítica no farem res. A dia de hui, un valencià té tres tipos de partits als que triar, independenment del resultat que obtinguen: l'opció espanyolista en major o menor guiny regionaliste (tot una demostració de cinisme l'acte de hui de Camps en Lo Rat Penat), una opció espanyolista filocatalana (PSOE), una opció nacionalista valenciana de vertent filocatalana (Compromís), una opció nacionalista valenciana filo"nacionsunides" que propon un teòric consens quan realment lo que oferta és una integració filològica (UxV).
Des de la meua perspectiva queda espai, i segons el meu entendre, en moltes possibilitats: una oferta nacionalista valenciana equidistant a les simpaties castellanes i catalanes dels partits anteriors i que proponga una política netament valenciana des de Valéncia i per a Valéncia.
El camí no és fàcil i s'ha de construir poc a poc. S'ha de fogir d'oportunistes com Federico Félix, qui ara demana un partit nacionaliste quan fon ell qui ajudà a liquidar a UV pels seus interessos personals (i els de Zaplana). Este moviment pot capitalisar la frustració d'una massa de valencians, cada voltamajor, que s'enfarta i embafa de que des de Madrit (dretes i esquerres) nos prenguen el pèl. Els dos partits majoritaris han pactat en el seu moment en CIU, partit que defén els seus interessos -postura completament llícita-, els quals no solen coincidir en els dels valencians -económica, política ni culturalment-. Eixa sensació de que els valencians som moneda de canvi es percep en la gent de ideologia centrada, inclosa la de centre-esquerra i centre-dreta, i en més d'una ocasió es sent comentar a votants desencantats del PSOE i del PP, l'esperança de que apareguera una força autonòmica (parlar de nacionalista seria massa irreal en una nació tan poc nacionalista com la nostra). Molta gent que en sa vida votà a Unió Valenciana hui lamenta l'absència d'este partit i no miren cap a Compromís ni, molt manco, cap a UxV.
Este es el futur mercat d'un hipotètic proyecte que naixca el dia 23 de maig completament alluntat dels partits que s'han presentat en la convocatòria del dumenge. Hi ha futur si es treballa en coneiximent, si donem per superada la qüestió simbòlica i no fem bandera del nostre patrimoni heràldic més que per a amprar-lo en correcció en actes cívics, culturals i polítics. Majoritàriament, esta societat es sent representada per la Real Senyera coronada, gastem-la en orgull pero deixem de debatre sobre ella. Els símbols s'han d'exhibir quan toca, el debat de la nomenada "batalla de Valéncia" ha de concloure. L'estatut d'autonomia manifesta que la Real Senyera coronada és la bandera nacional valenciana, fi de l'història.
Territori: També queda establit en l'estatut d'autonomia quin és el nostre marc nacional, respecte a la qüestió del nom, per a be o per a mal, esta societat ha acceptat l'invent d'Attard: Comunitat Valenciana. Este terme no crea rebuig, cosa que sí provoca "País Valencià" per les connotacions filocatalanistes del mateix (ademés és un erro garrafal dels republicans valencians dels anys trenta del segle passat puix volen introduir modernor i evitar el de Regne de Valéncia, ampraren un terme en el que els buròcrates francesos de Felip V usaren per a referir-se peyorativament a la nostra Nació Valenciana). Hem de ser inteligents. no dic que gastem Comunitat Valenciana pero haurem de circumscriure els tèrmens Nació Valenciana o el d'històric Regne de Valéncia per a actuacions més concretes.
Llengua: Us de les Normes d'El Puig. Potser, com vaig sentir escoltar una volta, que "la llengua valenciana morirà catalana". No obstant, mentrimentres vixca no me dol convertir-me en un últim mohicà. Per coherència, si pensem que tenim una llengua valenciana diferent i diferenciada, hem de tindre una normativa diferent i diferenciada. Raons sociollingüístiques, històriques i filològiques tenim i a manta. Llavors, una urgència vital del nou moviment valencianiste és l'acort entre les faccions accentuadora i no accentuadora, tan valencianista és una com l'atra. A l'igual, i açò també vullc que quede clar, que fet de que atres grups no tinguen la mateixa percepció llingüística que estic descrivint no vol dir que no siguen valencianistes. No dubte de les bnes intencions de cap de valencianisme (Compromís, UxV, PSOE, PP, CV), simplement no em senc representat per eixes formes d'entendre el valencianisme. Mal farem si creguem que podem repartir carnets de valencianisme. Més important que mirar que fan els demés és defendre les nostres posicions en respecte, fermea, consistència i coherència. Faena hi ha per a donar i vendre com per a anar mirant lo que fan o deixen de fer els demés.
Independentment de la trinitat conceptual, el poble valencià, eixe que té els nivells de desocupació més alts de tot l'estat, vol poder pagar les seues factures a final de mes (lo qual és de lo més llícit) i per ad aixó hem de crear riquea.
Eixa riquea no baixa del cel com la pluja, hi ha que crear-la i hi ha que oferir un model productiu. Per una banda, s'han hipertrofiat les institucions públiques (haurà de plantejar-se la supressió de les diputacions provincials i el mancomunament d'alguns ajuntaments), hi haurà que fixar per llei en criteris equitatius (res de laxitut en funció de si governen els meus o els ates) els llímits de deute de cada institució i acompanyar a cadainversió el seu pla de finançament, hi haurà que penar per llei els sobrecosts majors al 10% i hi haurà que reduir les trabes que troben les chicotetes i miges empreses per a poder obrir (en cost i en temps).
Per atra banda, haurem de denunciar els productes que venen d'atres estats i es produixen en condicions d'explotació infantil o en absència dels drets fonamentals dels treballadors. És una hipocresia i una competència deslleal cap al nostre teixit productiu ¿a on estan els nostres polítics en la defensa dels nostres llocs de treball? Tot no és l'IPC.
Hem de garantisar una sanitat i una educació pública de calitat, ben gestionada, gratuïta -res de copago- i universal. Millorar la gestió dels recursos per ad este fi és obligació de tot governant carismàtic (¿Ho són els actuals?)
S'ha de reestructurar la televisió i la ràdio pública valenciana per a que tinga un mínim de calitat (que no el té), en una pluralitat informativa i en un objectiu clarament formador i docent. L'objetiu dels mijos de comunicació públics és la calitat no l'índex d'audiència, tampoc ho és el dèficit desproporcionat.
Hem de treballar per a oferir-li al llaurador valencià (el que evita una major destrucció ecològica) un preu digne per als seus productes, defenent-lo de la dictadura de les distribuidores que especulen en el seu suorós treball. Després nos trenquem les camises com ploradores pels destarifos de la construcció pero oblidem que si les terres foren rentanbles, el llaurador no vendria. I no són rentables per que deixem al llaurador en una total indefensió mentrimentes els distribuidors i les grans multinacionals de l'alimentació apliquen margens abusius.
És la meua humil opinió de cóm s'han de fer les coses a partir del 23 de maig. Podem començar a fer-ho o entonar la cançó d'Ismael Serrano somiant en les guerrillers folls i les oportunitats perdudes.
A partir de demà parlarem de cóm hauria d'articular-se un moviment valencianiste des del dia 23 de maig. Hui una entrada curta per a destacar tes fets: Levante-EMV no ha publicat cap enquesta. Sincerament, per molt que he tractat d'averiguar no sé si en la llei electoral actual l'últim dia permés per a publicarles fon el dumenge o serà demà dimecres 18 de maig. En qualsevol cas, pareix que o les coses estan molt clares i no hi han ganes de cuinar enquestes o la situació econòmica del grup no dona per ad estes demostracions de poderiu. Abdós possibilitats són perfectament complementàries.
Ad este fet sumem la demostració de convocatòria del PP en la plaça de bous. Tenien el pique després de que el dissabte el PS plenara en l'ajuda de llones el mateix recinte. de fet, El Mundo presumia d'haver omplit dos hores abans de l'inici de l'acte.
El tercer fet destacat i sorprenent és el fenomen de les concentracions dels colectius coneguts com 15 de maig. Llamazares ya ha tractat de simpatisar en esta gent (resulta curiós, puix estava a favor de que part dels vots en les generals foren per a repartir-se 50 diputats d'una circumscripció única i que compensarien el fet de ser tercera força en vots i tindre tans poquets diputats) per a vore si trau alguna cosa encara que no el veig molt partidari de les llistes obertes. També el PS ha tractat de guanyar-se les simpaties d'estos grups penjat el seu manifest en la pàgina web del partit pero han hagut de retirar-lo davant de les crítiques.
Un canvi social és necessari. Els polítics han d'entendre que estan al servici dels ciutadans i que si mala és l'especulació i ho és i ausades, mal és el fet d'incrementar innecessàriament l'estructura de l'estat. Sobren les diputacions, els privilegis (l'aforament estava be en l'época de la Revolució Francesa pero no té sentit en una democràcia consolidada a on ha desaparegut la divisió de poders. Ah, collons, si és per això, aforat i amic del juge mai condenat. El lema perfete per a lluir en el pit), els coches oficials i lo pijor és que a dia de hui, quan falten 5 dies per a que un nou proyecte siga triat pels valencians, veig a tots els caps de llista dels que he parlat completament caducs i sense competència per a poder encapçalar un govern innovador, ilusionant i competent. Eixa és la tragèdia de la Nació Valenciana
He deixat per ad este últim bloc d'anàlisis als partits que no entraran en les Corts ni en els ajuntaments de les principals ciutats valencianes.
Unió Valenciana no es presenta ad estes eleccions per a goig dels que pretenen rascar entre el seu electorat tradicional. És una llàstima, he defés en el passat i continue defenent que les marques històriques no s'han de perdre per més que els mensages s'hagen d'actualisar. Les sigles UV generen molta enveja entre tots aquells que volgueren haver tingut els 208.000 vots que conseguí en 1991 (10,47%). Pr cert, ni EU, ni el bloc han conseguit mai este resultat, ni junts ni per separat. Aquella UV tenia molts mals, Lizondo tenia les ventages i els defectes de l'aspirant a messies. Llàstima d'oportunitat perduda. Des d'aquell temps, el valecianisme polític ha pres una deriva perniciosa en la que han aparegut imitadors de la versió valenciana de Saturn devorant als fills pero a l'inversa. Els fills han tractat de devorar a Saturn en lloc d'adreçar-lo.
Les eleccions del 2007 suponen un bon eixemple, apareix Units per Valé(è)ncia (e les dos formes ho he vist escrit pels seus militants) en uns resultats espectaculars (2 regidors en Almàssera) i que ha tractat en estos quatre anys d'apropiar-se del vot dels ex-UV, implantant-se relativament a nivell minucipal i promocionant a Carles Choví sense massa resultat. Les enquestes els donen, generosament, un 1% (curiosament mpijor resultat del que obtindria UV si es presentara) i es parla d'una hipotètica operació política junt a una branca de l'actual Compromís (vore enllaç en l'entrada anterior) en cas d'un més que provable fracàs electoral de Compromís i UxV. Respecte a la campanya electoral, hi ha una entevista, prou curteta, en Levante-EMV (imagine que les directrius del diari són tractar de rascar d'a on siga per a erosionar al PP) en la que Carles Choví cau en contradiccions de base. Lo pijor que li pot passar a un partit polític és l'indefinició i, a pesar de que la militància d'este partit, defén per activa i passiva que el programa està en la web i ahí s'explica molt clarament la seua posició, o no s'expressen be o yo continue vent moltes contradiccions i sense entendre eixos postulats tan "novedosos". Felicite l'intervenció de Josep Vicent Miralles plena de gràcia encara que lamente les posteriors paraules de Choví plenes de tòpics i llocs comuns. Me sap mal per Miquel Ramon per que la castanyà en Valéncia ciutat va ser bona i no s'ho mereix, és un bon valencianiste i una bona persona. No sé si repetiran els resultats en Almàssera i potser obtinguen algun regidor solt per alguna banda, pero a nivell autonòmic no rasquen més d'un 1%.
Coalició Valenciana, plataforma de promoció personal del seu líder, s'ha desventat. Les passades eleccions oferiren un mítin en el que actuaven els "triunfitos" i contaven en un diari "Valéncia hui" dirigit per un "periodiste" a nòmina qui estava obsesionat en atacar a Unió Valenciana. El resultat és que el panegiriste xenòfob -perdó el periodiste eixe- es carregà el diari i els resultats del "valencianiste" foren desastrosos -afortunadament-. Una cosa que hi ha que agrair a Lizondo és que mai va permetre l'inclusió d'este "recio españolista" en Unió Valenciana -llàstima que no feralo mateix en Artagoitia i companyia-. En estes eleccinos apenes tenen presència mediàtica, s'han quedat sense diari i la campanya es reduix a pintades que embruten l'entorn de la Renfe. Fa quatre anys unes hipotètiques enquestes fetes per ells suponc els donaven dos regidors en la ciutat de Valéncia. No cal recordar l'èxit d'estes enquestes. En esta ocasió trauran, més o manco, lo mateix que UxV.
Esquerra Nacionalista Valenciana-República Valenciana/Partit Valencianista Europeu representa una opció històrica pero en resultats electorals marginals. No obstant, vullc felicitar des d'este blog la certera resposta de Albert Marín http://www.levante-emv.com/opinion/2011/05/13/blaverisme-flor/806486.html al presunt ensaig de Vicent Flor "Noves glòries a Espanya". En esta ocasió trauran uns resultats similars als d'atres convocatòries.
UPD és un partit espanyoliste sense tradició en les nostres terres. Presenta uns caps de llista completament desconeguts i sense cap de representativitat social. Veig difícil que traguen més d'un 2%. Podrien desbancar a Compromís com a quarta força política, si soles si, haguera un important transvàs de vots des dels desencantats del PSOE i PP cap ad este partit. No obstant, a dia de hui no veig eixe potencial cabal de vots lo suficientment important com per arribar a sobrepassar a Compromís.
D'entre tots els demés partits destacar l'iniciativa de Ciudadanos en blanco. Es presenten a les autonómiques per la circumscripció de Valéncia i a les municipals en Elig. Lo bo d'este partit és que davant de la fartera que nos dona la classe política valenciana en l'hipotètic i improvable cas de conseguir representació deixarien buits els espais conseguits. Orfe a dia de hui d'un partit que represente la meua concepció del valencianisme, és el partit que més simpaties em desperta. A lo manco el mensage és clar i ras i l'iniciativa imaginativa i interessant. No deixa de ser l'aplicació pràctica de "L'ensaig sobre la lucidea" de Saramago.
Dels demés poc a dir, ixcà les forçes d'ultradreta cno reixquen en un discurs xenòfob i excloent i sòrt a tots aquells que presenten una alternativa democràtica.
En pròximes entrades prèvies al dumenge electoral comentaré lo que considere les llínies mínimes per a treballar a partir del dilluns. La travessia del desert és culpa nostra i hem d'edificar els puntals d'un nou moviment valencianiste en trellat, corpenta i paciència. Les presses sempre han segut males conselleres.
Abans de començar esta entrada, vullc transmetre el meu condol a les famílies de les persones que han faltat en Múrcia com a conseqüència del terremot. Descansen en pau.
**********
Els últims quatre anys una tercera i quarta veu s'ha fet escoltar en la "sacrosanta" casa de la política valenciana (Pensava que Camps era hortera pero se li ha sumat Pasqual Sala). En la primera part de la llegislatura agarradets de la mà, després escenificant un divorç, l'oportunitat que han tingut podem calificar-la com a perduda. El ridícul en el que han caigut pel seu enfrontament públic ha distanciat a l'electorat d'estes dos formacions.
Parlarem d'elles per separat.
EU: L´única que a dia de hui té possibilitats d'entrar en el Parlament Valencià. No obstant, no crec que traga més d'un 7% i per baix pot arribar a traure únicament un 5,5%. Tot depén de l'abstenció i els desencantats del PSOE que puga captar. Tradicionalment EU és un partit fàcil d'identificar. Realment és el PCE més un grup de partits minoritaris que li donen un poc de color i permeten suavisar la seua ideologia comunista. Desgraciadament no han evolucionat ideològicament cap a l'eurocomunisme ideat per Enrico Berlinguer i les seues consignes es repetixen periòdicament. de no haver segut per la crisis i per l'ineficàcia del govern Zapatero serien una espècie política en perill d'extinció (memorable la cançó dels ninot del "Guiñol" representant a Llamazares mentrimentres cantava "yo quiero tener un millón de votos y así más alto poder gritar"). En la Nació Valenciana s'ha jubilat l'ínclita Glòria Narcos (catedràtica d'institut que afirmava insistentment que el valencià i el català eren lo mateix i que eixe feterauna veritat científica inqüstionable: Sra. Marcos totes les veritats científiques es poden qüestionar eixa és la grandea de la ciència). En esta ocasió presenten a Marga Sanz, una autèntica desconeguda -lo qual pot ser una ventaja per al votant fidel a les sigles més que a les persones- i com a cap de llista a l'ajuntament de Valéncia presenten a Amadeu Sanchis, qui ya fon regidor, i representa la cara amable del partit. En definitiva, l'única esperança real d'evitar el bipartidisme. els plantejaments d'este partit estan tan encorats en l'història i el seu immovilisme és tan férreu que ni perc el temps en oferir-los alternatives. La nacionalisació de la banca es repetix sistemàticament en el seu programa sabent de sobra que en un món neolliberal com en el que vivim és impossible (curiositat històrica: també demanava la nacionalisació de la banca José Antonio Primo de Rivera, en igual èxit)
UPV-BNV-Compromís....: Els eterns "outsiders" de la política valenciana. Únicament han entrat dos voltes en el Parlament valencià, abdós en coalició en EU. Data prou indicativa de la seua penetració social. Han fet en Fuster lo que Gates ha fet en el windows, revisar-lo periòdicament pero sense l'èxit de l'empresari americà. A nivell municipal arribe a tindre un 7% que sense estar mal tampoc els permet governar un número massa elevat de municipis i casi ningú important. En estes eleccions del 22 de maig presenten a Enric Morera, etern aspirant i l'últim membre de l'històrica triada de butanito-Chesa-i un tal Morera com eren coneguts en els vells temps. És el llíder manco conegut pel seu votant tradicional, lo qual ya diu molt sobre les seues aspiracions per a superar la barrera del 5%. A l'Ajuntament de Valéncia presenten a Joan Ribó, una jove promesa de la política valenciana, qui pareix necessitat sempre que parla d'altes dosis d'All Bran (a Mònica Oltra li passa una cosa pareguda) i qui té molt difícil entrar en l'hemicicle municipal.
Un blog, http://www.lapaginadefinitiva.com/weblogs/paellarusa/2011/05/04/bloc-nacionalista-valencia-del-te-quiero-verde-a-la-convergencia-de-lallioli/123 publica la possibilitat de que un resultat inferior al 5%, el previsible per atra banda, genere la nomenada operació allioli. No m'atrevixc a dir que ni sí ni no, "el tiempo lo dirá", encara que tampoc li veig massa èxit ad este tipo de convergències.
E definitiva i com a resum, EU trau entre el 5,5 i el 7% (4-6 diputats) i 1 regidor en l'Ajuntament de Valéncia. Compromís entre un 3 i un 4% (per a mi un 3%, el 4% el fique per ser generós) i no entra en l'hemicicle del Cap i casal.
Bona part de les reflexions fetes per al PSOE en l'entrada anterior servixen per ad estos dos partits. El consell és el mateix renovació, autocrítica i escoltar a la societat civil valenciana detectant les seues pulsions i no tractant d'embotir-li atres artificiosament. Faena hi ha a manta.
Descansem la fi de semana, el dilluns escriurem sobre els partits que no entraran en les Corts. Bona fi de semana
La veritat és que lo del Partit Socialiste (PS a partir d'ara) és digne del millor psicoanaliste. Hi ha que remontar-se a l'any 1983 per a vore com el PS tenia el 51,77% dels vots (que es diu pronte) i era la segona federació socialista a nivell estatal en número d'afiliats (soles superada per la madrilenya -centralisme dels collons-), en l'any 1977 baixaren al 41,72% perdent la majoria absoluta i a partir del 93 es veuen superats per l'hegemonia del "gavina power". Lerma i el lermisme poden ser considerats bona part de l'èxit inicial i del fracàs actual. Joan, qui té un paper poc actiu en la transició política valenciana, s'aprofita de la neteja en dretes i esquerres després del colp d'estat del 81 i encapçala l'unió del PSOE (molts afiliats pero poc coordinats) i el PSPV (molt ben jerarquisat pero en pocs afiliats, Alfons Cucó -a qui Deu tinga en sa glòria- divertint-se en les coreanes -les famoses ciclostàtics- i algú més, la major part d'eixa minoria formada en Catalunya d'aon quedaren enlluernats per a sempre). Ciprià Císcar convertix la Conselleria de Cultura en un planter catalanòfil -seua és l'oportuna frase de ""Mientras yo sea consejero, en Valencia se hablará el catalán" i ho tractà de conseguir. Sobre el passat previ a 1975 d'este senyor hi han ombres no sempre clarament illuminades per la memòria històrica. La veritat, "cosas veredes amigo Sancho", és que molts anys després arribaria a dir que la culpa dels desastres electorals del PS valencià derivaven del catalanisme (ahí estan les hemeroteques justicieres). Eixa pancatalanofília i els menyspreu a tota forma privativa de vida (valenciana) genera una desafecció dels simpatisants socialistes (pero no pancatalanistes, ESPAI: tampoc valencianistes) cap ad atres postulats (PP, abstenció). En l'any 2007 el PS tenia el 34,99% dels vots (i segons intuició de Joan Ignaci Pla publicada recentent) les expectatives de Jorge (Jordi) Alarte son inferiors.
Ademés de l'afinitat culturo-llingüística cap a Catalunya, el PS s'ha caracterisat durant el seu mandat per una política reivindicativa cap a les institucions centrals que podrien calificar d'inconsistent: absència de reclamació d' inversions en infraestructures (Clementina Ródenas inclús va dir que els empresaris que vullgues autopistes que se les paguen, tota una demostració de coneiximent del teixit industrial valencià i les seues necessitats. En raó un bon amic meu de l'infantea i alumne en la Facultat d'Econòmiques d'esta senyora em comentava, entre ostensibles cabotades, que "qui m'anava a dir a mi que este tros de tarròs arribaria a ser alcaldessa). Com no teniem prou ,en un atac d'esnobisme sense precedentes Lerma i Císcar contracten a Grassi i Portaceli per a realisar una agressiva rehabilitació del Teatre Romà de Morvedre. No hi ha cap possibilitat d'alegació -a pesar de l'oposició social al proyecte-i, finalment, un diputat, en aquell moment d'AP - Juan Marco Molinés- denúncia i guanya judicialment el dret a revertir el teatre al seu estat original (el PP cagat del susto davant de la sentència modificà la llei del patrimoni -vixca la divisió de poders- per a no haver d'eixecutar-la).
En definitiva i resumint, la meua travessa és que el PS traurà 33 diputats a nivell autonòmic -és fàcil que arribe a baixar a 30, el votant de centre-esquerra de tendència espanyolista no crec que els perdone l'admissió de BILDU. En qualsevol cas, no crec que superen els), a nivell local en Valéncia, l'efecte "cala" no crec que permeta obtindre més de 9-10 regidors en l'hemicicle del Cap i casal per a satisfacció de Salvador Broseta.
Tenint en conte que entre octubre de 2011 i març de 2012 van a haver eleccions estatals i davant de la fuga permanent de vot al PS des de l'any 1987, els socialisme valencià ha de fer un autèntic acte de constricció autocrítica i analisar fil per randa tots els motius de desafecció de l'electorat valencià.
En primer lloc, la catalanofília no ven en Valéncia excepte en círculs molt reduïts; En segon lloc, l'oposició visceral i exenta d'alternativa a la política de grans events tampoc és molt profitosa; En tercer lloc, l'absència d'una alternativa a la política hídrica del consell els ha fet guanyar-se moltes antipaties -i més encara quan després sí hagué trasvassament cap als territoris lleidatans i ací l'esquerra no digué ni "mu"-; En quart i últim lloc, un repàs a la memòria històrica -no, no al franquisme-: El 6 de juny de 1808 comença el regnat del territori hispà per Josep I Bonapart , l'acompanyen importants exiliats hispans de filiació ilustrada i que son rebuts com a traïdors per recolzar a un rei estranger. Hi ha gent molt vàlida junt al monarca d'orige francés: l'abat Marchena, Francisco Cabarrús o Lluís Marià d'Urquijo per nomaner-ne soles alguns. Tots ells foren vists com a traïdors quan pretenien dur la modernisació a Espanya de tot tipo cultural, científica, industrial i de pensament.
No dubte de les bones intencions modernisadores de molts dels socialistes valencians, és més reconec una fília progressista en el meu pensament pero el dilema, el nuc gordià al que s'enfronta el socialisme valencià, és presentar una proposta privativa i autòctona alluntada d'antigues fílies cap ad atres territoris estatals, en un model social per a la Nació Valenciana distint al del PP. No val la negativa sistemàtica sense alternativa raonable. Renovar-se o morir lentament en una angoixa que dura més de dos dècades. D'ells depén prendre un camí cap a la recuperació del vot.
Raere de l'èxit d'uns sol coincidir el fracàs d'atres (de tots els atres podriem dir). El PP (en aquells temps AP) d'Agramunt no pintava res en la política valenciana, ETA (en l'ajuda de Terra Lliure) mata a Broseta (sabia massa dels pactes político-territorials del "tardofranquisme" i la transició) i apareix un element extern (de fòra vindrà qui de casa et tirarà) que procedia de l'UCD i havia guanyat l'alcaldia de Benidorm d'una manera gens ètics i estètica (esta absència d'ètica i estètica ha segut constant en la seua carrera política, la qual acaba després de la seua actuació en l'atentat de l'11 de març, oficialment poc després). Guanya ses primeres eleccions autonòmiques (també les primeres per als populars) en majoria simple i gràcies a Federico Félix pacta en UV (el conegut com a "pacto del pollo" per ser Federico Félix un important distribuidor d'este producte alimentici). A colp de talonari (com un Jesús Gil qualsevol) fagocita a UV apropiant-se també del seu mensage (lo qual tampoc era molt difícil puix no anava més allà de la coneguda trinitat) i vent-se favorit per la lluita interna (promoguda per Héctor Villalba i un nacionaliste "de tota la vida": Fermín Artagoitia) entre nacionalistes i lizondistes. L'història acaba en un manifest de recolzament a Zaplana el día de relfexió firmat per "destacats" pròcers del valencianisme, dels quals uns foren recolocats (Zaplana eres formidable, pensarien) i una minoria s'arrepenedí en posterioritat. El resultat és que UV es queda fora del parlament autonòmic (Rafita Blasco celebrà la "magistral" jugada digna de la millor república bananera), ademés dels 106.000 vots (4,76%) d'UV, el bloc (no recorde si es presentava com a BNV -crec que sí- o en atre dels innumerables noms en els que muta) conseguix 102.000 (4,6%) i el PP guanya en majoria absoluta (a pesar de l'AVL(L), a pesar de tot). Zaplana, com Aquiles, la "pau valenciana" li resulta avorrida i la seua ambició li demana la glòria mesetera. Contrata a periodistes (perdó, panegiristes) que lloen cascuna de les seues accions i el presenten en Madrit (poder valencià (sic)) com a l'hereu i substitut de José María Aznar. Finalment es queda com a ministre de treball i transitòriament ocupa la cadira José Luís Olivas (De Cartagena a Motilla del Palancar pasant per Cofrentes -per fer un poc de turisme rurual-) i d'ahi al següent president autonòmic: Paco Camps. Aguanta la primera llegislatura al caliu de la Copa de l'Amèrica, el boom constructor, ceràmic i de tota l'indústria auxiliar (mobles, etc) si be no veu el perill que, per a les chicotetes i miges empreses nacionals (em referixc a Valéncia per si algú té dubtes) supon la competència deslleal (absència de drets llaborals i explotació infantil principalment) del suroest aisàtic. Curiós que una dictadura d'esquerres base el seu creiximent en estes premises i curiós el silencia de l'esquerra europea davant d'este flagrant atentat als drets humans. Tot siga per l'IPC. Arriben les eleccions del 2007 i Rafa Blasco (sempre Rafa Blasco, el príncep maquiavèlic de la política valenciana) eixecuta magistralment un colp d'efecte -l'anunci d'un gran premi de Fòrmula 1 en Valéncia ciutat- uns dies abans de l'inici de la campanya electoral. Ahí s'acabà la campanya. L'esquerra mosegà l'hamet tan estratègicament ficat i no es parlà de res més en la campanya. La torpea de l'oposició feu que el PP guanyarà les eleccions en el 53,27% dels vots. També ajudà el candidat del PSPV i la magancha que Levante-EMV ficà a EU i BNV, cuinant enquestes per a que acodiren en coalició i prometent-los (ignorants) el 11%. Com en política els vots d'un partit més el vots que aporta l'atre partit mai són la suma total dels vots d'abdós partits (això ho sabiem tots manco "compromís") es quedaren en un 8,14%.
Estos quatre anys d'apatia gestora, de destrucció del teixit empresarial valencià, de decliu de la Fira Mostrari Internacional, de caiguda de la construcció i del cas Gürtel (en el que com a màxim, després del llançament de pedres inclós en l'hemicicle, a Camps li caurà una pena per "cohecho impropio") les enquestes contrinuen donant-li uns números molt pareguts per al PP qui, també gràcies a la ineficaç política estatal ("Zapatero que grande eres pero vuélvete a León") a l'absència d'oposició real (en la sacrosanta casa -que ya és ganes de ser coent en el llenguage- dels valencians), a les dispueste sinternes del PSOE (Peralta que Dios te guarde de tus amigos que de tus enemigos ya te encargas tú) i al ridícul espantós de Compromís (o lo que teòricament era compromís en les corts i posterior disgregació), el PP torna en marcha triunfal. De fet, la meua previsió es entre 59 i 62 diputats en corts autonòmiques i de 20 a 22 regidors en l'Ajuntament de Valéncia. Ademés, guanyen Alacant, Castelló en majoria absoluta, seran la força més votada en Elig (no sé si podran governar en absoluta), Benidorm -a on depenen de Gemma Amor-), Torrent, Gandia, Dénia, Ontinyent, Elda, Benicàssim. Tincs els meus dubtes (sí, sí, no soc perfecte), en Sueca, Xàbia i Alaquàs.
Estos resultats hauran de fer-nos replantejar als no peperos (tot el restant arc de Sant Martí polític) qué hem fet tan mal durant tant de temps per a que l'absència d'ètica i estètica tinga tantes cartes favorables. Un recadet en general al valencianisme tricolor, mentrimentes continuem la lluita de si "som galgos o podencos" el PP s'ha venut com el pacificador de la qüestió simbòlica, llingüística i territorial.
El meu plantejament és el següent per als poders fàctics tricolors, ¿començarem d'una volta a oferir polítiques valencianistes en integració als immigrants, en ajudes a les PYMES i autònoms, en ecologia, en modernisació de la FP o, per contra, continuarem les batalles dialectals de tota la vida? Ahí deixe la reflexió.
L'intenció de l'autor d'este blog era fer este anàlisis passades les eleccions pero és més divertit fer-lo abans en pronòstic inclós. Cada dia analisarem la deriva d'u dels partits que es presenten a les eleccions autonòmiques. Hui, per a començar, farem un breu resum de la llegislatura. Els últims quatre anys venen marcats per la ratificació de la fi d'un model econòmic marcat per la construcció. El model no és nou com volen fer-nos creure. Soles hi ha que mirar el boom constructor en el nomenat "cinturón rojo" de Valéncia i la densitat de població d'estes localitats des de la dècada dels huitanta. Ahí comenáren els PAIs-PAIs (no se com Georgie Dann) que després han anat incrementant-se per a construir un fals miracle econòmic en anys anteriors. Ad este fenomen hem d'afegir la gestió de les caixes. Entitats bancàries en una vocació social foren assolades per polítics i sindicats verticals per a entrar en els seus consells d'administració. No contenta la grei administradora en les dietes, els crèdits a baix interés entraren en l'accionariat d'importants constructores en peus de fanc (l'ambició desmedida i l'enveja pel lucratiu negoci especulador feu que volgueren més, com dia la cançò "todos queremos más), això s'endugué per davant a CCM (l'única intervinguda pel Banc d'Espanya ) , la qual havia entrat en l'accionariat d'empreses de dubtosa transparència, a més de participar en el ruinós negoci de l'aeroport de Ciutat Real (estes coses no soles li passen a Fabra). En la nostra Nació Valenciana, Bancaixa i CAM que no podien ni s'havien de juntar, tampoc saberen eixamplar els seus objectius en fortalea i recolzaren alguns negocis ruïnosos del govern de Zaplana (Terra Mítica el més clar) i en posterioritat han financiat directa o indirectament bona part dels deutes que generava l'actual govern de la Generalitat Valenciana (algun dia sabrem per qué González Pons oficilisà el terme Generalitat sense Valenciana, ¿ganes de despersonalisar-nos més encara?)
Si la situació no era suficientment delicada -la falta de crèdit s'ha carregat el teixit industrial típic valencià compost de chicotets i mijos empresaris i autónoms (també tenen culpa ells és cert, no han fet massa travessa per l'I+D+I pero si han pagat a una xàrcia IMPIVA inoperant i incompetent, ademés d'excesivament burocratisada)- apareix la corrupció -cas Gürtel- filtrada en torpea pels mijos afins al ministre de l'interior que no al president de l'estat i comença l'inoperància governamental (sensació de paràliis absoluta) i també parlamentària (Luna no és un gran orador precisament i damunt li pillen en "el carrito del helado" encara que te sort i el delit ha prescrit, es carreguen a Peralta que ho estava fent be i la coalició beneïda per Levante-EMV a o llarc de 2006 i 2007 cuinant-los enquestes "ad hoc" es desfà en mig del ridícul més espantós), i mentres en el palmito extraparlamentari, UV, de la mà de Miralles acaba desapareguent (pagaria per saber qui clavà a Miralles -exregidor de Nàquera del PP- com a cap del partit -patètica l'entrega de la senyera de Blasco Ibáñez al PP), apareix UPD, CDL i UxV. Tots ells i Compromís (l'actual, sense EU. Sí, açò pareix un "gag" dels Monty Phyton) estan recorreguent el llarc camí de l'extraparlamentarisme. De tota manera d'això parlarem cada dia. Bona nit cresol que la llum s'apaga
